Al cronista, que d'art no en sap un borrall, li sona, però, que la temptació de barrejar sexe i religió, sota forma plàstica o literària, ve d'antic. També li sona que aquesta temptació ha estat invençuda una i altra vegada, de manera que, a les envistes del 2008, en aquest punt d'occident que és Lleida, ja no toca escandalitzar-se'n. Escandalitzar-se'n, avui, és fer escarafalls. A la sensibilitat moderna (o postmoderna o post-postmoderna) l'haurien d'ofendre altres coses més que no pas veure-li el vergot ─posem per cas─ a Jesucrist. L'hauria d'ofendre, per exemple, que algú ens ho impedís: que ens impedeixin, precisament, no sentir-nos escandalitzats, ja, davant d'una imatge de Crist on el sexe és explícit
Això ve a tomb ─el lector ja ho deu haver endevinat─ d'uns Crits de Crist al Crist de Crits, l'última proposta plàstica del connacional Carles Santos que, des de dijous passat, s'exposa, ‘mutilada', a la Sala Gòtica de l'Institut d'Estudis Ilerdencs. I és que Joan Busqueta, director de l'entitat, va demanar-li a Santos que excolgués una colla de fotografies on s''agermana' sexe i religió. L'artista s'ha sentit censurat. I nosaltres, novament, provincians. Vols dir que calia, Busqueta?
