El projecte de llei orgànica de reforma de l'Estatut d'Aragó ja està passant pel sedàs dels partits custodis de la sobirania nacional d'Espanya. PP i PSOE han començat aquesta setmana la negociació oficial de les esmenes al text trameses pel parlament aragonès, i els assumptes que s'hi prefiguren vidriosos són la competència en la gestió i la planificació hidrològiques i el disseny de l'autofinançament. El reconeixement explícit del català i l'aragonès com a llengües pròpies, la seua oficilitat, el consegüent dret d'escolaritzar-s'hi i el compromís institucional de dignificar-ne l'ús no seran, és clar, matèria d'agres disputes ni d'intricades transaccions: a l'estatut patrocinat per les corts aragoneses —pel catalanoparlant i socialista Iglesias, el PP i el PAR— no s'esmenta cap de les dues llengües, i ja és prou sabut que, si els parlaments regionals s'esforcen a prostrar una llengua que no és l'espanyola, a Madrid els sobrevé un respecte escrupulós pel poder autonòmic. PP i PSOE preveuen que aquest procés negociador expiri el desembre, i no cal dir que, d'ara fins llavors, tampoc faran cas de l'amonestació que, a finals d'octubre, l'Intergrup de Llengües Minoritàries Europees del Parlament de la Unió va adreçar a les autoriats estatals a causa del mal costum espanyol d'animar l'extinció, per omissió legislativa, dels vernacles amenaçats.
Sembla que els neolerrouxistes —o almenys el seu 'jove bàrbar'— han adoptat com a divisa l'obvietat empírica segons la qual 'no parlen els territoris, parlen les persones'. Es pretén que el valor cognitiu de la sopa d'all sigui transcendit per les implicacions legals de la seua descoberta: si els parlants són les persones, les llengües no són, doncs, territorialitzables (això és, els territoris no tenen llengües pròpies), de manera que només podem concebre les persones, i no els territoris, com a subjectes de drets lingüístics.
La instrumentació política d'aquest corol•lari ens obligaria, per exemple, en el marc de la Lleida plurilingüe descrita enguany per Oriol Berenguer, al reconeixement de 67 llengües oficials. I sens dubte que podríem demanar als neolerrouxistes, apel·lant a la seua honestedat intel•lectual, que abracessin la bondat d'aquest escenari normatiu de reminiscències babèliques. Però és clar que la referida divisa no és la síntesi d’una honesta aposta intel•lectual, sinó la d’una arterosa ideologia, compartida amb la resta del nacionalisme espanyol, la mistificació de la qual consisteix a oposar els drets individuals als col•lectius a fi de problematitzar l’adscripció territorial d’una llengua… sempre i quan no es tracti de l’espanyola. Basta que el castellà gaudeixi d’oficialitat privativa dins els límits territorials d’Aragó perquè cap lliurepensador espanyol pari esment que a la Franja de Ponent fa centenars d’anys que s’enraona en català. I que tal fenomen no es deu, precisament, a les forces tel•lúriques de la zona.