La marxa de dimecres passat en defensa de la unitat del Museu de Lleida ─això és, en contra de les pretensions d’aquesta enutjosa aliança entre la desraó (dels qui reclamen) i el poder (dels qui els emparen)─ va ser una mobilització, formalment, sòbria. En vista de la mena d’amenaça a què volia respondre l’acte, la qual admet, fàcilment, una síntesi del tipus ‘ens volen fotre el que és nostre’, no hi haurien estat estranyes vociferacions poc amables amb l’adversari i pancartes escrites amb brotxa gruixuda.
No va ser així perquè, d’una banda, l’assumpte no ha estat prou ‘descodificat’, socialment, com un d’aquells irritants greuges col·lectius ─bé que n’hi ha motius: un procés exemplar de museïtzació és presentat com una usurpació del dimoni pancatalanista, i la determinació de separar les peces originàries de la Franja del fons del Museu de Lleida és, diguem-ne, una metàfora del desig de veure’ns, a catalans i frangencs, girats d’esquena. I, d’altra banda, no va haver-hi lloc per a estridències, dèiem, pequè, com ja se sap fa temps, forma i contingut s’impliquem mútuament: a risc de semblar que pequem d’autocomplaença, els direm que el mig miler d’homes i dones que van caminar des del Palau Episcopal fins al Museu de Lleida se sabien (per dir-ho amb Raimon) tan plens de raó que, per afirmar-la, no els calia folklore reivindicatiu ni, probablement, la mateixa marxa.
No va ser així perquè, d’una banda, l’assumpte no ha estat prou ‘descodificat’, socialment, com un d’aquells irritants greuges col·lectius ─bé que n’hi ha motius: un procés exemplar de museïtzació és presentat com una usurpació del dimoni pancatalanista, i la determinació de separar les peces originàries de la Franja del fons del Museu de Lleida és, diguem-ne, una metàfora del desig de veure’ns, a catalans i frangencs, girats d’esquena. I, d’altra banda, no va haver-hi lloc per a estridències, dèiem, pequè, com ja se sap fa temps, forma i contingut s’impliquem mútuament: a risc de semblar que pequem d’autocomplaença, els direm que el mig miler d’homes i dones que van caminar des del Palau Episcopal fins al Museu de Lleida se sabien (per dir-ho amb Raimon) tan plens de raó que, per afirmar-la, no els calia folklore reivindicatiu ni, probablement, la mateixa marxa.