Potser és la història del catalanisme, en què quasi tots els cicles acaben en derrota, allò que explica l’existència persistent, bé que minoritària, d’un tipus de militant: el pessimista contumaç. De segur que el lector en coneix més d’un. Si una convocatòria ha estat exitosa, el pessimista contumaç és, per exemple, aquell individu prompte a observar que ‘només hi érem els convençuts’. D’acord: només hi érem els convençuts. Passa que ─i és això el que el nostre entranyable pessimista s’obstina a ignorar─ no és pas poca cosa, que només hi siguem aquests.
Perquè el convenciment ─que la dignitat individual és un assumpte col·lectiu─ no és tan sols un estat de l’esperit sinó que també ─o sobretot─ viu i s’enrobusteix en la pràctica. Cal, doncs, ‘practicar el convenciment’ (verbi gratia, llegint el Tribuna), i cal fer-ho, de tant en tant, amb els altres: per recordar-nos ─i recordar-los─ que no estem sols, que no som pocs i que ‘dimitir fóra de covards’ ─posats a reciclar, fem-ho també amb la bravata ministerial, a la qual, per cert, no sabem trobar-li gaires precedents: fins aquesta setmana, els amos d’Espanya solien apel·lar a l’èpica abans d’enfonsar-nos, no pas després.
Dissabte passat, a Lleida, el actes del Correllengua van ser un èxit: per la seua qualitat i per la quantitat dels qui hi van participar. Òmnium Cultural va fer-se’n càrrec, un any més, amb la col·laboració de les següents entitats: Grup Cultural Garrigues, Col·lectiu Cultural Cappont, Grup Sardanista Montserrat, Patronat del Corpus, Tradicions i Costums i Associació Marge Esquerra del Riu Segre. El cantaor Miquel Gil (valencià) i els grups Tsé Tsé (borgencs) i Plouen Catximbes (manresans) van cantar, a la nit, en la llengua en què, a la tarda, els Plou i fa sol (un grup d’animació infantil lleidatà) havien divertit la quitxalla. Entre els uns i els altres va haver-hi l’actuació dels gegants dels Cappont i Garrigues i de la colla castellera universitària Lo Marraco. Marta Canales, membre del Casal Jaume I de Fraga i de la Plataforma en Defensa del Diocesà, va llegir el pregó. En la llengua d’ús habitual de la majoria de franjolins i, tanmateix, postergada pel govern aragonès, Canales va denunciar allò que massa ‘convençuts’ desconeixen: que la segregació de les parròquies de la Franja de la diòcesi de Lleida, imposada per la cúria, pretenia d’esborrar els vuit-cents anys d’història comuna de lleidatans i franjolins; i que aquest és exactament el mateix objectiu a què està obeint el consegüent intent d’espoli de l’art sacre que el bisbe Messeguer va comprar i restaurar, fa una colla de dècades, a fi d’aplegar-lo al Museu Diocesà de Lleida.
Sí: potser només hi érem els convençuts. Però ens va agradar tornar a veure que som molts. I bons.
