La història del colpisme, que sempre crida a taula els mateixos personatges ─representants corporatius i polítics de les classes rectores i, és clar, jerarques de l'exèrcit─, ens dóna una preciosa informació a l'hora fixar la naturalesa dels moviments, públics i privats, de Joan Rosell et alii.
Lleida ·
Aclarim, d'entrada, que hi ha formes incruentes de colpisme, i que les trobades de dirigents de l'estat, caps de la patronal i sol·lícits polítics catalans destinades a dissenyar una estratègia per impedir que el poble català s'autodetermini no són l'únic tipus d'autoritarisme oblic que s'assaja.
Mirar d'acollonir un president, fent ús de la capacitat d'intimidació del poder econòmic, perquè desoeixi un mandat democràtic és, també, una forma de colpisme. Amb tot, els caps de les patronals espanyoles, de portes enfora, abracen una inversemblant neutralitat política i fan ─per primera vegada, se'ns fa notar─ crides al diàleg: "presidents Mas i Rajoy, parlin."
Quan un cap de la patronal espanyola insta un president català independentista a dialogar amb un postfeixista president espanyol, és obvi que li demana ─segons les lleis de la semàntica històrica espanyola─ una defecció: no pas que hi negociï les condicions per a la celebració d'una consulta, sinó les condicions per "abandonar posicions maximalistes", això és, les condicions de la rendició. I la raó democràtica del poble català? El poder econòmic té raons que la raó democràtica no entén.
