Si la pertinença a l'estat espanyol, borbònic i autonòmic garanteix en si mateixa la unitat civil de tots els catalans, amb independència de la seua devoció ideològica o adscripció nacional, una república catalana seria, per contra, un artefacte intrínsicament disgregant, socialment dissolvent.
Ho seria mal que la majoria dels seus ciutadans en fossin furibundament partidaris: la irracionalitat de la tal proposició és palmària i, tanmateix, postfranquistes i neolerrouxistes la branden públicament amb l'aplom de qui maneja una òbvia veritat empírica.
Potser hi hauria més pudor intel·lectual a l'hora de convertir una fal·làcia en una confiada arma llancívola si no vinguéssim d'on venim: d'un catalanisme que, en lloc d'aprendre a desconstruir la falsa oposició entre ambició nacional i cohesió social, la va inscriure en el frontispici de la seua estratègia retòrica i política, i d'una Transició per a la qual "fer possible la convivència democràtica" no volia dir sinó "renunciar a derrocar el franquisme".
Un dels avantatges de ser espanyol, nacionalista i reaccionari deu ser que, en les discussions sobre les condicions de possibilitat d'una societat cohesionada, la teua opció s'imposa amb la inexorabilitat de l'esperit hegelià: si la pluralitat interna de la societat catalana té com a corol·lari lògic "cal continuar dins d'Espanya", de la pluralitat interna de la societat espanyola, un cop mort Franco, se'n seguia "cal acceptar que Rodolfo Martín Villa era, en realitat, una protodemòcrata". Hòstia si marxarem.
