Resulta temptador d'oposar l'apostolat comunista, i posat circumspecte, de la mare, que ja no hi és, a l'escepticisme extrem, i humorisme procaç, del fill, per il·lustrar l'evolució ideològica del segle XX.
LLeida ·
El fracàs del metarelat modern de l'emancipació social ─per dir-ho en el llenguatge ampul·lós dels qui el van certificar─ hauria parit un pessimisme postmodern que només troba refugis provisoris en el sarcasme i en la jouissance de determinades formes de la cultura de masses. Però aquesta és una lectura fàcil i pedanteta.
La mare va consagrar la vida al servei d'una tradició emancipatòria creada per una bèstia racionalista, tradició que per al fill ha suposat, segons diu ell mateix, una educació sentimental més que no pas política. Però hi ha una continuïtat entre aquell gest primordial, polític, que posa a treballar la raó per descriure'ns les condicions materials de la llibertat, i l'aparent intemperància del fill, que no és sinó un tipus molt idiosincràtic, i insubornable, de racionalisme, posat al servei, també, de la llibertat.
És cosa òbvia que la llibertat que pretenia conquerir la mare i la que, de tant en tant, ens conquereix el fill no són la mateixa: l'una, producte d'una transformació material, definitiva, per a tothom; l'altra, oferiment de la intel·ligència crítica, purament cognitiva, provisional. Però és, si es vol, l'única manera com el fill de la desfeta podia honorar la llibertat perseguida per la mare. Avui, quan la mare ja no hi és, hem pensat, sobretot, en el fill, que és, també, una bèstia racionalista, i que ens fa riure com ningú.
