La creença que "tenim els polítics que ens mereixem" és tan estèrilment metafísica, tan ingènuament moralista, com la convicció que "el temps acaba posant tothom al seu lloc".
Lleida ·
Igual que no hi ha cap mecanisme immaterial i omniscient que, en acabat de mesurar la qualitat humana, el compromís civil i la sapiència política de tots i cadascun de nosaltres, determini que, d'acord amb el quocient resultant, només ens mereixem ─posem per cas─ Àngel Ros, tampoc no hi ha una racionalitat transhistòrica que, de manera diferida però infal·lible, ens acabi revelant que aquell predecessor tingut per eximi no era sinó un pobre diable.
La còmoda circularitat del primer enunciat ("tenim un alcalde corrupte perquè la majoria som virtualment o efectivament corruptes") convida a no ocupar-se d'allò que la beneiteria del segon fia a una temporalitat olímpica: la tasca de posar tothom al seu lloc, això és, de jutjar críticament (bé que temptativament) i amb perspectiva històrica (i conseqüències pràctiques) els nostres contemporanis (i els marcs institucionals des d'on ens amarguen).
No hi ha societats proclius a la picaresca que es 'mereixin' dirigents deshonestos sinó 'processos històrics' en què s'institucionalitza la corrupció"
En fi: no hi ha societats proclius a la picaresca i políticament abúliques que es mereixin dirigents deshonestos, sinó processos històrics en què s'institucionalitza la corrupció i s'indueix a la desmobilització ciutadana. Els quaranta anys de dictadura feixista i la democràcia emasculada que en va resultar no són el càstig amb què la providència va correspondre a un poble congènitament despreocupat per la cosa pública, sinó victòries militars de la reacció que van arranar la cultura política d'un país històricament rebel.
I tampoc hi ha, és clar, ciutats ponentines distintivament conformistes, on les aspiracions i els talents col·lectius sempre donen, de mitjana, un alcalde del PSC, sinó hegemonies sòlidament assentades en aggiornamentos urbanístics, servilismes mediàtics i clientelismes poc estridents... i contrahegemonies en formació, però molt i molt rabiüdes.