Sempre hem mantingut que els Països Catalans no han perdut batalles perquè mai no han arribat a lliurar-ne cap.
Lleida ·
Direm, en una formulació volgudament extravagant, que l'anomenada Transició va ser aquell procés en què l'estat postfranquista no va escatimar cap recurs a l'hora d'impedir que els Països Catalans entressin en lliça amb la resta de projectes col·lectius ─l'Espanya indefectible, les perifèries díscoles i les regions no desviades─ en un moment de redefinició, més o menys creativa, de les identitats grupals.
L'estratègia de la conllevancia, que estava a punt de ser actualitzada amb l'estat autonòmic, podia fer-se càrrec de les ínfules nacionalistes del Principat, però no pas de la bèstia antagonista que haurien significat uns Països Catalans tolerats com a oferta nacionalitària. El desistiment adaptatiu d'aquells catalanisme, valencianisme i mallorquinisme que, al final de la dictadura, havien advocat per articular, si no políticament, almenys institucionalment, els tres territoris va suposar el cop de gràcia d'aquest meravellós sintagma ─Països Ca...
Gairebé quatre dècades més tard, la majoria d'homes i dones del Principat han decidit que ningú no els impedirà de lliurar batalla ─una d'apassionant. No és pas veritat que el més important sigui, avui, poder lliurar-la ─hi som posats per guanyar─, però convé tanmateix no atenuar amb arguments finalistes la transcendència d'això que hem anomenat, austerament, el procés: un poble que malda per autodeterminar-se és, també, una promesa de lluita per l'alliberament social.
I el procés vol, a part de confiança en la fermesa d'un poble que s'ha alçat, molta, molta alegria, com sempre hem demanat des d'aquesta tribuna. Però també ─perquè no deu poder haver-hi, a Occident, una enemic més reconsagrat─ molta, molta democràtica mala hòstia. Bon 2014 a tothom.