El PP ha arribat al Palau de la Moncloa trepitjant fort. Mariano Rajoy calla però els seus ministres, ja siguin el d'Economia, Luis de Guindos, o el d'Hisenda, Cristóbal Montoro, no paren de donar males noticies a Catalunya.
Ja sigui en forma de no pagament dels 759 milions d'euros dels diners corresponents a l'any 2008 de la disposició addicional tercera de l'Estatut i dels 1.450 del fons de competitivitat, o de reforma legal per intervenir de facto els pressupostos de les autonomies. Amb l'excusa de la crisi, i tal i com reconeixia al Finantial Times, el que prepara l'executiu espanyola és una recentralització en tota regla i davant la qual els partits de tradició catalanista ja s'han exclamat.
L'autogovern quedarà sèriament limitat i el PP vol reduir-lo a la simple gestió, que no decisió, d'uns quants recursos públics, els que més costen de gestionar des de l'administració de l'Estat, que són els de caràcter social. Es retallaran organismes i despeses a les administracions públiques però només a les de rang inferior, perquè les ròtules de la nació espanyola, com l'exèrcit o la política exterior, no es tocaran. I en aquesta idea el PP té la complicitat del PSOE, encara més si és Alfredo Pérez Rubalcaba qui el lidera.
Només queda la resignació o plantar-se davant l'estat i obrir un procés sobiranista
Els partits de tradició catalanista bramen davant la intervenció de l'autonomia, que aproparà el model espanyol al francès, en el qual els ajuntaments han de validar els seus pressupostos a París. Bramen però no tenen pla alternatiu, no hi ha una sortida. La situació de l'economia espanyola, i de la catalana, cada cop és més greu però Artur Mas es limita a posar el cos a terra i fer els deures en forma de retallades severes esperant que Mariano Rajoy sigui magnànim amb ell i amb Catalunya i respecti l'autonomia a canvi del suport (no necessari però qualitatiu, segons que recorda sempre Josep Antoni Duran i Lleida) de CiU a algunes de les reformes del govern central que es tramitaran al Congrés.
El PP no serà, però, pietós. Més tenint en compte les estretors dels seus barons autonòmics, que no voldran assumir o fer cap retallada o sacrifici que no faci també Catalunya. I del pacte fiscal, que ha estat la gran oferta política de CiU en els darrers tres anys, ni parlar-ne. No hi ha cap expectativa que la iniciativa pugui resoldre's de forma positiva. Per tant només queda la resignació o plantar-se davant l'estat i obrir un procés sobiranista, com van fer al seu dia el Quebec i el País Basc amb el lehendakari Ibarretxe. Això té riscos i es pot acabar derrotat com va passar en aquests dos casos, però la maduresa de la societat catalana, les patacades rebudes en els darrers anys i la situació de crisi econòmica donen alguna esperança. Només farà falta que els partits es posin les piles (per ara només ICV i ERC empenyen) i que el president assumeixi la realitat de la seva relació amb el PP i lideri el país.
