Els governs europeus continuen considerant el conflicte hispano-català com un afer intern, però les seves opinions públiques comencen a interessar-se pel cas del catalans. A més, en sinergia amb el referèndum escocés, les finances internacionals han començat a inquietar-se, amb una depreciació de la lliure esterlina i una pujada de la prima de risc. La dependència financera d'Espanya és la seva major vulnerabilitat.

El poble català té una finestra d'oportunitat molt estreta per assolir la independència i no pot cometre cap error. Per evitar cap pas en fals és fonamental la V de visió. La resposta a la prohibició de la consulta del 9-N no pot ser visceral, no pot ser una peça única, sinó que ha de situar-se en l'estratègia vers la independència i en el context polític interior i internacional. El 2015 hi haurà eleccions municipals i espanyoles. És altament probable que les Corts espanyoles es fragmentin amb la irrupció de Podemos i la pèrdua de la majoria absoluta del PP. A la vegada a Grècia, l'altra país més dessolat per la crisi, Syriza pot accedir al poder, creant un panorama d'inestabilitat, que provoca inquietud als acreedors internacionals i als defensors de l'statu-quo europeu.
La millor resposta a la prohibició de la consulta no és ni la desobediència civil, ni la convocatòria d'eleccions plebiscitàries"
En aquestes condicions, la millor resposta a la prohibició de la consulta no és ni la desobediència civil, ni la convocatòria d'eleccions plebiscitàries al voltant de la Declaració Unilateral d'Independència. El combat per internacionalitzar el cas català serà més llarg i caldrà mantenir la tensió política i al carrer més temps. Si la Generalitat manté la convocatòria de la consulta, l'Estat espanyol no suspendrà l'autonomia que provocaria un sotrac massa important a les cancelleries i els mitjans de comunicació internacionals. Es limitarà a intervenir els Mossos d'Esquadra per obligar-los a retirar les urnes i, potser pot aprofitar l'avinentesa per controlar les ràdios i televisions de la Generalitat. També processarà el President Mas, sense destituir-lo, com va fer amb el lehendakari Ibarretxe. Una Declaració Unilateral provocarà una reacció pitjor i només es pot plantejar quan sigui previsible el seu reconeixement per la resta d'Estats.

Aquesta probable reacció limitada de l'Estat espanyol contra algunes competències autonòmiques a la desobediència de la Generalitat (la dels ciutadans és imprescindible), avui per avui, no provocarà cap resposta de les potències europees. Mentre la majoria absoluta del PP els garanteixi la estabilitat del Regne d'Espanya i el cobrament del seu deute continuaran considerant el nostre cas un conflicte intern espanyol. Aquesta neutralitat internacional afavoreix la instransigència de l'Estat espanyol i necessitem més temps, més mobilitzacions, guanyar més eleccions, per tal què aquest tancament davant la voluntat dels ciutadans, insòlit en un país amb tradició democràtic, es giri en contra seva. Hem d'aprofitar el 9-N i el cicle electoral de 2015 per explicar a l'opinió pública internacional que vàrem ser annexionats per la força a Espanya i que ara estem en una situació d'indefensió absoluta, tal com he proposat en article precedents.
Una DUI només es pot plantejar quan sigui previsible el seu reconeixement per la resta d'Estats"
D'altra banda hem d'aprendre de la història i recordar que l'Estat espanyol va aconseguir el col·lapse de dues grans mobilitzacions històriques del poble català. La primera va ser Solidaritat Catalana que va galvanitzar tot el país i va guanyar 41 dels 44 escons de les eleccions de 1907. La Setmana Tràgica va finiquitar-la i va ser provocada expressament per l'Estat espanyol. Va mobilitzar els reservistes catalans en exclusiva per anar a la Guerra del Marroc per provocar una gran revolta social a Catalunya i trencar la nostra unitat. Després, convocada una vaga general, Alejandro Lerroux, a sou del govern, va atiar l'anticlericalisme i va cridar a incendiar les esglésies. Va aconsseguir dividir-nos, però el catalanisme va eliminar els partits sucursalistes.

El segon gran moviment va ser la campanya per l'autonomia de 1918 que també va comportar una gran mobilització en coincidir amb la independència de desenes de nacions europees, al final de la I Guerra Mundial. També l'Estat espanyol va col·lapsar el moviment aprofitant la Vaga de la Canadenca. El llarg conflicte estava pràcticament resolt, només quedava la qüestió dels vaguistes empresonats a Montjuic; el governador civil disposat a negociar una sortida. El Govern espanyol el va destituir el governador i va nomenar-ne un de nou amb posicions dures per convertir la vaga de la companyia elèctrica en vaga general indfinida. La Lliga va retirar-se del moviment i Francesc Cambó va encapçalar el sometent per combatre la vaga.
Una candidatura 'Entesa per l'Autodeterminació' hauria de fer ingovernable l'Estat si no es convoca un referèndum vinculant"
El règim constitucional postfranquista està en una crisi sistèmica que només resta amagada per la majoria absoluta del PP. Però aquesta crisi esclatarà després de les properes eleccions espanyoles, quan quedi clar que l'única recuperació espanyola és la recuperació dels rics. Només els que tenen una fortuna a la borsa multipliquen la seva riquesa. El bipartidisme es col·lapsarà i el poble català ha de contribuir a aquesta implosió. Una candidatura "Entesa per l'Autodeterminació" hauria de fer ingovernable l'Estat si no es convoca un referèndum vinculant. Aleshores arribaria el moment de celebrar les eleccions catalanes amb la DUI com a programa. En aquesta situació intervindrà la comunitat internacional i imposarà una sortida que només pot ser la via d'Escòcia. Perquè l'alternativa de confrontació sostinguda entre Catalunya i el Regne d'Espanya provocarà pànic en els mercats financers del deute.