El Periódico és ben lliure d'empescar-se sonsònies com la de Català de l'Any, però sobta que TV3 es presti a coproduir una iniciativa tan marcada des del punt de vista polític i, de pas, pagar una campanya de publicitat a El Periódico que molts la voldrien. Un cop de vista a la nòmina de premiats de les darrers edicions resulta prou eloqüent: Ernest Lluch, Pau Gasol, Manuela de Madre, Ferran Adrià, Joan Manuel Serrat, Joan Massagué i Neus Català, als quals enguany s'hi ha afegit Pasqual Maragall. Sense negar mèrits personals a cap dels guanyadors, entre els quals hi ha vertaders patriotes i perfils humans excel·lents, el cert és que la llista -amb alguna excepció- respira un aire filosocialista molt de l'estil d'El Periódico.
D'acord que Lluch, De Madre i Maragall figuren no només com a polítics, sinó també per les seves condicions de víctima del terrorisme, cara pública de la fibromiàlgia i cara pública de l'Alzheimer. Però no deixa de ser curiós que de vuit guanyadors tres siguin polítics del PSC. En tot cas, insistim, no es tracta tant de discutir els noms que hi són ni els seus mèrits, com fer notar els que no figuren mai al palmarès: finalistes i premiats són gairebé políticament monocroms i responen més al perfil i línia ideològica del diari de Zeta, més que no pas a l'univers de TV3 o del conjunt del país.
La present edició ha collat una mica més el torniquet ideològic de la iniciativa, en situar com a quart finalista el jugador de l'Espanyol Raül Tamudo. En diversos sectors ha causat sorpresa que s'hagués proposat a Català de l'Any a un individu incapaç de cap gest envers la llengua pròpia del país que l'ha acollit els darrers cinc anys. El propi Cuní se'n queixava al seu programa -cosa irònica, si es té en compte que ell presentava la gala- si bé el periodista recorria a unes eufemístiques fórmules indirectes, fent referència a un malestar extern, quan costava poc d'endevinar que empatitzava de ple amb aquesta protesta. En definitiva, si TV3 ha de promocionar un premi anual de Català de l'Any, fóra bo que en controlés més el desenvolupament. Se suposa que si es distingeix algú amb aquest nom no és només pel fet d'haver nascut a Catalunya, sinó perquè en el seu exercici personal o professional ha contribuït significativament al país. I també mereixeria una reflexió el fet que dels deu finalistes d'enguany quatre siguin esportistes, cosa que podria interpretar-se com una subtil manera de desactivar els veritables compromisos amb el país en favor de figures sense cap transcendència cultural.
