La negociació de l'Estatut a Madrid avança poc a poc, però avança. Ho fa en temes de caràcter més aviat tècnic i competencial (els drets històrics, la justícia, la llengua o la diferenciació entre competències exclusives i compartides són alguns temes en els quals els acords estan, sinó tancats, molt propers La negociació de l'Estatut a Madrid avança poc a poc, però avança. Ho fa en temes de caràcter més aviat tècnic i competencial (els drets històrics, la justícia, la llengua o la diferenciació entre competències exclusives i compartides són alguns temes en els quals els acords estan, sinó tancats, molt propers a estar-ho). Però el procés està encallat en els dos principals temes: la definició de Catalunya com a nació i el model de finançament.
Els socialistes han decidit deixar els dos assumptes estel·lars per al final, i perquè sigui el president Rodríguez Zapatero en persona qui ho tanqui amb CiU, ERC i ICV, que són les tres formacions que negocien, atès que el PSC ha renunciat a tenir un perfil propi en favor dels negociadors del socialisme espanyol. En tot cas, Caamaño té molt en compte les postures dels socialistes catalans, especialment les de Miquel Iceta i José Montilla. Al PSOE li preocupa, per cert, l'aïllament de Pasqual Maragall en tot el procés i la seva poca implicació en la negociació. “Sembla que no sigui conscient de com va tot i, en qualsevol moment, pot sortir amb un estirabot que es carregui la nostra estratègia”, afirmen els socialistes.
En l'assumpte del finançament ha quedat ja plenament superada la proposta del vicepresident Solbes i s'estan començant a registrar avenços en assumptes com ara la bilateralitat o la fixació d'una mena de topall de solidaritat. Pel que fa a la nació, l'acord no s’albira de cap manera. Zapatero no vol cedir i al PSOE es confia en què aquesta sigui la penyora que el president els oferirà per acontentar els sectors del partit més reticents al redactat del text del Parlament, sobretot en els seus aspectes simbòlics.
Tot i que CiU s'esforça en aquests dies en escenificar que la negociació va més que malament i que, segurament, no hi haurà Estatut (exactament la mateixa duresa que va exhibir el passat l'estiu abans que s'aprovés el text al Parlament de Catalunya), els negociadors de totes les parts segueixen mantenint que, “pel bé de tots”, ha de sortir. Un d'ells explicava, però, que ningú cedeix a l'espera que ho faci l'altre i que al final les dues parts es poden trobar “a la vora del precipici”, veient-se obligades a protagonitzar un ‘tour’ negociador que traslladi una imatge negativa de tot el procés a la ciutadania.
