L'associació Tribuna Catalana, que edita aquest diari digital i la revista Debat Nacionalista temporalment sense edició i que properament renaixerà transformada en Debat Nacional, publiquem un nou article d'opinió de gran format per intentar suplir la revista fins a la seva nova edició.
A la vegada, s'intenta generar debat nacional més enllà del que permeten els articles excessivament breus propis de l'era digital. s per aquest motiu que, degut a l'extensió dels textos que inclou aquesta secció, recomanem que s'imprimeixin en paper per tal d'afavorir la reflexió.

Construir Catalunya en positiu
1.-Sense dignitat no hi ha identitat catalana.
Els catalans d'un temps ençà hem deixat de pensar. Quan es deixa de pensar altres pensen per nosaltres. Actualment tot convida a no pensar i a deixar-se arrossegar pel que més crida l'atenció emportats com estem per l'immedietisme, la comoditat, la por i una forma de vida i de cultura que tendeix a reduir el pensament al càlcul o a l'interès sense capacitat de veure més enllà.


S'està davant d'una crisi que dóna entendre que estem perdent la capacitat de pensar la qual també comporta la pèrdua de la capacitat de parlar. La mediocritat cultural i política que vivim n'és tota una manifestació. Només cal escoltar les emissores de radi i de televisió, fins la mateixa premsa, on tot resta reduït, en general, a la banalitat o al relativisme.
Aquesta tendència que s'observa en la nostra societat significa que estem perdent la pròpia estima i dignitat al resultar més fàcil deixar-se governar pels amos d'aquest món que creuen que no s'equivoquen mai i que mai no es rendeixen. Aquesta comoditat i preferència de que altres pensin per nosaltres acaba en la pèrdua de la pròpia identitat: al final ja no sabem qui o què som. Sense dignitat i estima pròpia del que som no hi ha identitat,  sinó un híbrid.  Si els catalans ens esforcem a recuperar la pròpia auto estima recuperarem la catalanitat del que som, aquella manera peculiar de viure i de veure el món resultarà encomanadissa a tanta gent immigrant que arriba al nostre país des de molts indrets. Depèn de nosaltres mateixos: construir en positiu Catalunya sense complexos és el veritable interès en el qual hauríem de pensar i posar en marxa. s una identitat íntimament relacionada amb el respecte als altres.

2.- El "Manifiesto" contra el català.
Aquest "Manifiesto" que fa poc s'ha donat a conèixer i fet públic és un senyal clar de l'espanyolisme que no respecta l'alteritat, la que imposa. Per altra banda, no és cap novetat: és la continuació de l'actitud anticatalana de segles. Els seus autors es creuen que ara, en època de globalització, és hora de castellanitzar definitivament Catalunya. Aquest "Manifiesto" revela que els seus autors, benefactors o collaboradors són uns intellectuals i gent de baix to, que es mouen no tan solament per l'anticatalanisme visceral, sinó sobretot, per la volguda ignorància i falsedat que promouen. Tot el contrari d'intellectuals de categoria, perquè si ho fossin, anirien en la recerca de trobar veritat. Mostren, doncs, que no els interessa la veritat. La sofistica política que usen està moguda pel sectarisme dels interessos de poder i de guany. Així expliquen la història d'Espanya, la història d'una Espanya contra una altra, imposant-la. La llengua de Catalunya és el català, de segles, i res justifica que el castellà sigui un idioma prioritari, ni que ho digui la Constitució, la qual, igualment reclama el respecte i la protecció per altres modalitats lingüistes (Art 3). El que no fan.

3.- Balances fiscals i finançament.
Finalment s'han publicat les balances fiscals, tan a Catalunya com a Madrid, exigides i demanades de temps. Hisenda té dret a demanar als ciutadans tota mena d'explicacions. Però, Hisenda, fins ara, no en donava cap de què en feia dels nostres diners. Aquest retard d anys, neix del famós café para todos, la manera d'amagar l'ou. Aquest café para todos s'ha convertit en un espoli fiscal de Catalunya. Les balances fiscals posen de relleu la falsa solidaritat practicada pels partits espanyols, tant del PSOE com del PP. Una solidaritat que s'ha convertit en una arbitrarietat política del partidisme dels governs de torn, mancada de equitat, punt que servia per acusar als catalans de victimisme. Ara els hi podem dir lladres, sense eufemismes. Però, tot dóna entendre que els polítics governants no és convertiran perquè cada vegada més es posa de relleu els distanciament entre centre i perifèria, com dos móns diferents. Què es posa de relleu?. Que Catalunya és una colònia espanyola, que tan l'economia com la política, malgrat les apariències, tot està subordinat a Madrid. Els catalans són ciutadans de segona categoria: paga i calla. La Constitució del 78 continua essent en la democràcia l'esperit del franquisme en molts sentits, perquè de fet, va ser una Constitució feta a mida pels tics espanyolistes dels guanyadors. I Catalunya va perdre, i això, en la pràctica política, continua. Aquesta és la mentalitat que aflora en l'actual espanyolisme. Dit altrament: el genocidi ètnic, polític i cultural que suposà la guerra civil i el franquisme, en la democràcia s'hi ha sumat ara l'espoli fiscal. La guerra i el sectarisme mostrat en l'aprovació del nou Estatut, i ara, les tensions polítiques sobre el finançament,  revelen aquesta situació de dependència, extrem que pot suposar el final del crèdit socialista a Catalunya, fins del mateix Tripartit al Govern, si els fets no acompanyen les promeses fetes. S'està cansat de mentides i de mediocritat política.

4.- Pedagogia?. Quina!.
La pedagogia que fins ara ha practicat Catalunya respecte d'Espanya ha fracassat. Ha estat una presa de pèl. Els espanyols no escolten ni volen. Això, però, no significa que no s'hagi de fer pedagogia. La única pedagogia vàlida és la de la fermesa -el si o el no-  raonable, just i contundent. Una pedagogia que és una sola veu des de Catalunya en els punts claus que afecten a la vida i a la sort del país, un punt que tan els partits polítics com el Govern de la Generalitat han de tenir ben present, si no es volen vendre el país a la visceralitat política dels espanyols. Una pedagogia que reclama allò just i propi. Una pedagogia que no es pot convertir com fins ara en demanar caritat, demanant  por favor. Davant l'Espanya que no vol entendre de raons, que juga arbitràriament la legalitat, no se li pot demanar por favor el que és just i correcte, i menys encara, quan la llei ho prescriu: cal exigir-ho. Però aquesta pedagogia reclama dels partits polítics de Catalunya que no pensin tan en el sectarisme partidista sinó en el país, que és el que esperen a Madrid, per tal afeblir qualsevol qüestió seriosa que afecta a Catalunya.  Sobra la pedagogia del paternalisme i manca la pedagogia de la fermesa, tant en els polítics, com en els empresaris i financers, així com en els mateixos ciutadans. Ara és hora de donar respostes dignes des del més humil ciutadà fins a la més alta magistratura. Si no ho fem significarà que els incompetents són els catalans, que no en saben més, ja que els espanyols fa estona que saben el què volen.

Leonci Petit i Torner  (agost 2.008)
Autor de Meditació sobre la Catalunya actual.
La Llar del Llibre 1984. Barcelona.
Catalunya exclosa. Mediterrània,
Barcelona 1996.
Violència i Terrorisme al segle XXI.
Mediterrània. Barcelona 2.004
i altres publicacions.