El text de la Llei del Cinema que s’està debatent aquestes setmanes al Congrés suposa un nou capítol en el llarg serial de laminació de competències que l’executiu Zapatero infligeix a Catalunya de manera més o menys subtil. En aquest cas, el govern de l’Estat sembla donar per fet la clatellada que rebrà l’Estatut al Constitucional i tira endavant una proposta de llei que vulnera clarament la màxima norma catalana, en afers com la regulació i la inspecció de les sales d'exhibició cinematogràfica, les mesures de protecció de la indústria cinematogràfica i el control i la concessió de llicències de doblatge a les empreses distribuïdores domiciliades a Catalunya i un llarg etcètera. ERC ja ha anunciat que acudiran al Constitucional si no hi ha un canvi substancial. CiU afegia llenya al foc aquesta setmana, ja que es planteja fer-hi una esmena a la totalitat.

Ara bé, malgrat aquesta tendència a l’asfíxia competencial, cal reconèixer que Catalunya resulta beneficiada de l’actual sistema de redistribució dels ajuts. Com que el criteri que es fa servir no és poblacional, sinó segons la indústria registrada, el país rep un 35% aproximadament del total de diners repartits. Altra cosa, malauradament, és l’ús que se’n fa d’aquests diners: en molts casos els receptors són productores que de català només tenen la seu social. Això, i una especial habilitat a l’hora de drenar recursos de l’ICIC que acaben anant a pel•lícules que, atès el seu caràcter inequívocament espanyol (per molt que els tècnics siguin catalans), haurien de rebre diner públic fonamentalment del Ministeri.