Els Reis d’Orient han fet la seva tradicional visita i ens han deixat un regal que, de tan surrealista, sembla propi d’un acte de l’any Dalí. Ens referim a les castisses declaracions castrenses fetes amb motiu de la Pasqua Militar. Sense voler afegir res més al que ja s’ha comentat sobre la gravetat del fet que l’exèrcit espanyol entri en el debat Els Reis d’Orient han fet la seva tradicional visita i ens han deixat un regal que, de tan surrealista, sembla propi d’un acte de l’any Dalí. Ens referim a les castisses declaracions castrenses fetes amb motiu de la Pasqua Militar. Sense voler afegir res més al que ja s’ha comentat sobre la gravetat del fet que l’exèrcit espanyol entri en el debat estatutari (que de fet és una cosa que històricament sempre ha fet), hi ha un aspecte que caldria analitzar. Un dels motius que es van enumerar per justificar una possible intervenció militar feia referència al deure de conèixer la llengua catalana que recull la proposta d’Estatut. En primer lloc, això constata que tants anys de pertinença a l’OTAN no han ajudat a desenvolupar cap mena de sensibilitat vers la diversitat lingüística i l’aprenentatge de llengües. Potser s’haurien d’organitzar més viatges i sortides... En segon lloc, aquestes declaracions parteixen d’un supòsit força incrustat a Espanya, que es podria resumir dient que l’única llengua que compta és l’espanyola i la resta vindrien a ser capricis regionals i folklòrics. De fet aquesta és la situació que, en termes oficials, preval (d’aquí la impossibilitat que el català sigui oficial a Europa) i, en teoria, la “llei de llengües” que es debatrà d’aquí a un parell de mesos a les Corts espanyoles hauria d’ajudar a canviar-la. En cap cas cal esperar grans canvis però, com a mínim, s’hauria de reflectir, ni que sigui mínimament, la presència de llengües cooficials a l’Estat en les institucions. Declaracions com les d’aquest tinent general fan preveure una accentuació d’hostilitats a qualsevol intent de millorar la situació d’una llengua cooficial que no sigui l’espanyola com és, en aquest cas, la de la llengua catalana. El que resulta sorprenent és que en una democràcia una persona amb responsabilitats públiques (siguin les que siguin) tingui aquesta actitud de menyspreu. I no s’hi val apel•lar a la vella cançó d’una “jove democràcia de només 25 anys...“ perquè, oi que ningú diu que “només fa 25 anys que estic casat amb la meva dona...”? Llavors, el que pot acabar passant és que el que sigui que tinguem ni sigui jove ni sigui democràcia.
