El nomenament de Manel Borja-Villel al capdavant del Centro de Arte Reina Sofía és una notícia agre-dolça. D’una banda suposa el reconeixement a una trajectòria fulgurant, que ha aconseguit ordenar la Fundació Tàpies, primer, i el Macba, després, convertint-los en equipaments de referència i dotant-los d’un relat. Però, d’altra banda, el fet que marxi a Madrid atret per la temptació de fer un salt d’escala cap a un projecte major no deixa de posar al descobert l’ofec que pateix Catalunya en matèria cultural a mans d’un Estat prou voraç com per no voler permetre que Barcelona s’alci com a capital europea de l’art contemporani.
Si de capitals es tracta, ja ho sabem, cal traslladar-ho tot a la villa y corte. Fuga de cervells pura i dura, difícil d’aturar si no es compta amb vies de finançament adequades. Només cal veure quin és el pes total de l’aportació de l’Estat al pressupost del Macba per tenir clar que no hi ha més suport que l’imprescindible per poder figurar al patronat, no fos cas que els logos de la Generalitat prenguessin massa protagonisme.

Un segon interrogant que s’obre amb la marxa de Borja-Villel ateny al futur del propi Macba. El nou responsable hauria de ser un gestor de primer nivell perquè l’equipament no desfaci el camí d’èxit recorregut els darrers anys. Cal recordar que l’art contemporani no és pas matèria fàcil d’apropar al públic general –hi ha fins i tot qui defensa que no és necessari fer-ho– però convindria evitar-li al museu una desconnexió amb la ciutat com la que patia als inicis, en els quals tan sols era un bonic edifici blanc enmig d’una plaça del Raval.