L'associació Tribuna Catalana, que edita aquest diari digital i la revista teòrica Debat Nacionalista, inclourà a partir d'ara un article d'opinió setmanal de gran format amb el que intentarà suplir, provisionalment, la revista Debat Nacionalista –actualment en fase de reorganització– i, a la vegada, intentarà generar debat nacional més enllà del que permeten els articles excessivament breus propis de l'era digital. És per aquest motiu que, degut a l'extensió dels textos que inclourà aquesta nova secció, recomanem que s'imprimeixin en paper per tal d'afavorir la reflexió.
El vintè aniversari d’ICV pot ser un bon moment per a reflexionar sobre el paper d’aquesta formació política. La transformació viscuda des de l’eurocomunisme del PSUC fins a l’ingrés com a membre de ple dret en el Partit Verd Europeu és la petita història d’un èxit que s’ha imposat a moltes prediccions que des de les tertúlies o les pàgines dels diaris havien anunciat amb alegria mal dissimulada la desaparició d’aquest espai polític. Coincidien en el desig els estrategs de la casa única de l’esquerra dins el PSC-PSOE i els que dibuixaven un futur mapa polític català basat en tan sols dos partits d’esquerra, un vinculat a Madrid i un altre independentista, intentant simplificar una pluralitat que s’ha mostrat tossuda.

1. La transformació

ICV esdevé un partit que es reivindica de l’esquerra verda nacional a partir de tres eixos. El primer és la convicció que la formulació comunista era obsoleta a Europa abans ja que caigués el Mur de Berlín. No és casualitat que Iniciativa per Catalunya neixi l’any 1987, dos anys abans de la caiguda del mur. Segurament tenien raó els ortodoxes del comunisme que denunciaven que l’eurocomunisme era una forma d’abandonar principis immutables. Però la visió de futur d’IC va ser entendre que no podia passar a ser postcomunista o excomunista. Calia una nova identitat. Al PSUC ja hi havia precedents d’atribuir un paper central al que llavors s’anomenava la defensa del medi ambient: les reflexions de Manuel Sacristán, malgrat la seva llunyania de l’eurocomunisme, l’existència d’un corrent naturalista ja en el IV Congrés del PSUC, l’any 1977, l’aposta anys desprès per l’ecosocialisme de l’organització juvenil que passà a anomenar-se Joves d’Esquerra Verda, facilitaren la conversió lenta però decidida d’ICV en un partit d’esquerra verda nacional. Hi ha un precedent europeu, el de l’esquerra verda holandesa, nascuda de la confluència de l’antic partit eurocomunista i els Verds. I es dóna ara un procés semblant, tot i que encara està en l’inici: els acords entre els Verds italians i el Partit dels Comunistes Italians, un dels grups nascuts del mític PCI.

Un segon eix, és la voluntat d’ICV de ser un partit sobirà, plenament nacional. La ruptura amb Izquierda Unida l’any 1998 representa l’exercici del dret a decidir, del dret a l’autodeterminació com a força política. Tothom a Iniciativa té ja clar que la política per a Catalunya, però també per a la resta d’àmbits, estatals o europeus, s’ha de decidir a casa nostra. La coalició actual amb IU ja es dóna des de uns plantejaments radicalment diferents de quan el PSUC o IC participaven als Congressos del PCE o IU. Això ja no es tornarà a donar. La sobirania és irreversible. I culmina amb el recent ingrés en el Partit Verd europeu: tan sols Catalunya i Escòcia, com a nacions sense estat, disposen de representació directa en aquest Partit, al costat de les representacions de partits d’àmbit estatal de tota Europa. També a partir de la sobirania es pot definir una política d’aliances amb forces dels Països Catalans, com el Compromís pel País Valencià (i en concret amb Esquerra i País, els Verds i el Bloc), amb el Bloc per Mallorca, amb els Verds d’Andorra, amb Sardenya i Llibertat de l’Alguer, o amb els Amics d’Iniciativa de la Catalunya Nord, i alhora mantenir relacions de col•laboració diversa amb Izquierda Unida, la Confederació dels Verds i Aralar, i en un altre nivell amb la Chunta Aragonesista i el Bloque Nacionalista Galego.

El tercer eix, heretat del PSUC, ha estat la lluita per aconseguir una majoria d’esquerres a Catalunya. Des de l’any 2003 aquesta majoria, amb el PSC i ERC existeix. ICV s’hi troba còmode i des d’aquesta comoditat ha experimentat un important creixement en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya.

2. ICV i el catalanisme

Una de les principals coses que vàrem aprendre del PSUC i de persones com Josep Benet és que la reconstrucció nacional de Catalunya exigeix grans acords per plantar cara als intents constants d’atacar el nostre autogovern. Pot semblar estrany o contradictori, però no ho és: des d’ICV s’ha defensat aferrissadament un acord d’esquerres per a governar la Generalitat que deixés a l’oposició a CiU (i òbviament al PP), alhora que entenem que la defensa de l’Estatut i el seu desplegament, l’aplicació de les polítiques relatives a la llengua o la seguretat, per citar dos exemples, exigeixen un acord, no de govern però sí parlamentari, entre la majoria parlamentaria que formen PSC, ERC i Iniciativa, i el principal partit de l’oposició, que és CiU. Creiem que Catalunya necessitava un canvi en el Govern i pensem que l’anormalitat nacional que viu Catalunya no anul·la la confrontació dreta-esquerra. La prova són els vint-i-tres anys de govern de CiU: nacionalistes però clarament conservadors en molts àmbits socials i mediambientals. Però alhora hem demostrat amb tot el procés d’elaboració de l’Estatut que ens creiem de veritat la necessitat de participació decisiva de CiU. En el moment de la famosa fotografia Zapatero-Mas, que havia tingut el precedent de la de Maragall-Mas al Parlament de Catalunya, vàrem viure amb normalitat els afanys de protagonisme d’una Convergència que es trobava a l’oposició i vàrem preferir valorar els continguts dels acords. Ara es dóna la paradoxa que, amb un PSC massa sovint condicionat pel PSOE i d’una ERC que ha d’aplicar un Estatut contra el que va votar, són CiU i ICV des de posicions diferents els grups que més poden estar interessats en aplicar un Estatut que varen contribuir a elaborar i que varen defensar durant la campanya del referèndum. Per això pensem que és necessari que CiU es resitui en una oposició que pot durar bastants anys i que es comencin a normalitzar les relacions dels diversos sectors catalanistes. És molt il·lustratiu per entendre l’actual moment repassar que fa uns anys, mentre CiU governava, funcionaven espais socials de diàleg en els que participàvem persones que ens trobàvem a l’oposició. Per als convergents això era fàcil i fins i tot quedava bé. Ara que les posicions s’han intercanviat, els suposats transversals de CiU es dediquen dia sí i dia també a atacar al Govern de la Generalitat: ara opinen que la transversalitat és una tonteria superada i que el que cal és denunciar suposades claudicacions nacionals, que es veu que no es produïen quan CiU pactava amb el PP. Catalunya necessita que CiU assumeixi que ara l’hi toca servir al país des de l’oposició i que l’adversari de tots els que creiem en l’autogovern és un PP embogit que vol eliminar els avenços que molts trobem insuficients.

Des d’ICV intentarem contribuir a asserenar els ànims dels diferents sectors catalanistes, mentre serem radicals en la defensa de polítiques d’esquerres des de la Generalitat. I ho farem des de la tranquil·litat que ens atorga pensar que, malgrat les moltes insuficiències que encara detectem en el nostre projecte, hem fet la feina ideològica per esdevenir una esquerra moderna i estem avançant de forma decidida per assegurar un relleu generacional que ja s’està produint.