Les estadístiques són esfereïdores: durant els primers vuit mesos del 2006 només el 3,76% de les entrades de cinema venudes ho van ser per a pel•lícules de producció catalana. Per acabar-ho de fer sagnant, es tracta d’un percentatge irreal, ja que sota aquest paraigües de la “producció catalana” s’hi encabeix un curiós florilegi de films dels quals no se sap quina és exactament la seva aportació a la cinematografia del país. Feta la llei, feta la trampa, i hi ha productores que han obert una mínima oficina a Barcelona per tal de poder optar a les subvencions del departament de Cultura. La maniobra suposa una distorsió del sentit original dels ajuts, que era el de fomentar la indústria pròpia com a base sobre la qual bastir un cinema també propi. I així, durant aquests mesos del 2006, trobem que les cinc pel•lícules (presumptament) catalanes de major recaptació han estat: La educación de las hadas, Tirante el Blanco (sic!), Los mánagers (un infraproducte amb Sancho Gracia i Lauren Postigo, entre d’altres), La vida secreta de las palabras i Tu vida en 65 minutos. D’aquests títols, només el basat en la novel•la de Joanot Martorell aporta alguna cosa a la construcció d’un cinema nacional, i això encara obviant que de les còpies distribuïdes, només deu ho van ser en català.

Caldria observar com s’ho fan determinades cinematografies petites o de països econòmicament modestos i que, malgrat tot, arriben a les pantalles barcelonines sense massa problema: Corea del Sud, Dinamarca, Israel o Tailàndia fan circular les seves pel•lícules a les sales de versió original del país. I les xifres de recaptació són modestes només fins a un cert punt. Així que, en comptes de subvencionar el cinema espanyol, tal volta fóra millor concentrar els esforços en bastir una personalitat fílmica pròpia, lligada a l’imaginari col•lectiu, i aconseguir vendre-la en justa correspondència a Seül, Copenhaguen, Jerusalem o Bangkok.