Està quallant aquests darrers dies a Madrid que l'Estatut català no sortirà. Que serà un fracàs que caldrà atribuir en exclusiva a una societat i una classe política edificada "en el fals mirall del consens" i tocada de mort per assumptes com l'anomenada crisi del 3%. Sevilla, Bono o Fernández de la Vega encapçalen els qui, dins el PSOE, no Està quallant aquests darrers dies a Madrid que l'Estatut català no sortirà. Que serà un fracàs que caldrà atribuir en exclusiva a una societat i una classe política edificada "en el fals mirall del consens" i tocada de mort per assumptes com l'anomenada crisi del 3%. Sevilla, Bono o Fernández de la Vega encapçalen els qui, dins el PSOE, no estan gens preocupats per aquest fracàs de l'Estatut català i als qui no els sabria greu una ensorrada del govern de Pasqual Maragall i de l'aposta per les aliances amb els independentistes d'ERC. Les pors del PSC a portar a Madrid un text inassumible per al PSOE i a pagar-ne el cost polític està fent que Montilla hagi agafat el brau per les banyes i estigui preparant el camí, a Barcelona i a la capital d'Espanya, perquè en cas d'aprovar-se les retallades de les Corts espanyoles siguin mínimes. L'entorn del ministre no trasllada, però, bones vibracions aquests dies.
Però el PSOE és un partit gran i plural i aquesta diversitat es veu traslladada també al govern. Així, no són tampoc una quantitat menyspreable -tot i que sí minoritària- els qui pensen que en l'Estatut català s'hi pot trobar, si surt raonablement bé, la solució al problema territorial per les properes generacions i, de pas, es podria marcar els màxims en matèria d'autogovern a les altres autonomies, especialment a Euskadi. El procés català és el primer i això pot facilitat les coses. Els més jacobins haurien volgut que el primer Estatut a reformar-se fos el d'Andalusia per, d'aquesta manera, marcar uns màxims molt més a la baixa que no pas els que podria marcar el català. En tot cas en el debat territorial i sobre el model de finançament que es viurà durant el proper curs es veurà a les clares qui guanya la batalla i, per tant, té més força dins el socialisme espanyol, si Pasqual Maragall o Manuel Chaves.