L'associació Tribuna Catalana, que edita aquest diari digital i la revista teòrica Debat Nacionalista, inclourà a partir d'ara una un article d'opinió setmanal de gran format amb el que intentarà suplir, provisionalment, la revista Debat Nacionalista –actualment en fase de reorganització– i, a la vegada, intentarà generar debat nacional més enllà del que permeten els articles excessivament breus propis de l'era digital. És per aquest motiu que, degut a l'extensió dels textos que inclourà aquesta nova secció, recomanem que s'imprimeixin en paper per tal d'afavorir la reflexió.
DE LA CATALUNYA NACIONALISTA A LA CATALUNYA NACIONAL
Trenta-dos anys després de la mort del dictador, els deures estan per fer. Vint-i-tres anys de governs nacionalistes no van aconseguir una presa de consciència col·lectiva ni varen generar unes estructures d'Estat capaces de consolidar Catalunya com a nació. La generació dels 60, els fills del baby-boom, ens hem trobat amb poca feina avançada. La primera fornada de catalanes i catalans que ens hem educat en democràcia esperavem trobar alguna cosa més de l'herència Pujol. La immersió lingüística -amb moltes mancances en la seva aplicació-, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i el desplegament dels Mossos són elements importants però insuficients. Aquest és el seu haver, però en el seu deure hi trobem una societat civil desmobilitzada i sovint callada a cop de subvenció, uns representants empresarials que tremolen a cada crit de la patronal espanyola i els principals sindicats sotmesos al dictat que els arriba de Madrid.
Aquesta situació és el fruit de dues dècades de conformisme que no analitzarem ara i aquí si és conseqüència de les pors de tota una generació o de la manca de voluntat dels seus dirigents polítics. Fins i tot puc admetre que ha estat la primera causa, la por de trencar una feble democràcia. El que no pot admetre la meva generació, la que haurà de guiar els designis d'aquest país les dues properes dècades, és la manca de pedagogia i l'error històric de pensar que la millor manera de fer país era construint la pàtria dels nacionalistes. Cal reconèixer la capacitat de Pujol d'aglutinar al seu entorn la majoria de les persones emocionalment vinculades al nacionalisme polític i cultural. Pal de paller del catalanisme, en deien. Però és evident que la meitat dels nostres ciutadans i ciutadanes mai no s'hi van sentir identificats. I els reiterats governs Pujol no en van tenir la voluntat, més enllà d'intents fracassats de captació d'aquest vot via subvencions de l'antic departament de Benestar Social. El fort lideratge de Pujol però, és el reflex d'una feblesa col·lectiva suplantada per la gran personalitat i capacitat de qui fou el representant majoritari d'una generació de nacionalistes. Aquesta va ser una etapa interessant per al nostre país, però no té sentit que algú s'entesti a fer-nos creure que en l'etapa actual només calia substituir Mas per Pujol i que tot havia de continuar igual. Ni Mas és Pujol -per molts motius evidents-, ni la Catalunya d'avui és la de fa 30 anys.
Catalunya avui compta amb centenars de milers de dones i homes pels que la mort de Franco només va suposar un dia de festa a l'escola. Per alguns ni tan sols això perquè ni havien nascut. Ens hem educat en democràcia, no hem patit pors, fam ni repressió i, per als nostres fills, Franco ja és, directament, "aquell senyor gris del Polònia". I aquesta generació el que necessita no és un líder messiànic, pal de paller del nacionalisme català, amb el suport d'aquelles persones que ja hem pres la decisió que Catalunya és la nostra única nació. Crec que aquells que propaguen això adoleixen de manca de realisme i fan un mal favor al país. Potser és pretensiós parlar en nom d'una generació, perquè és obvi que moltes persones d'aquesta generació -la dels que encara ens resten molts rebuts de la hipoteca per pagar- discrepen del que jo plantejo. Però ho dic i ho expresso en veu alta perquè així ho penso. Estic fermament convençut que el pal de paller de la Catalunya del segle XXI no pot ser un home -ni tan sols una dona-, sinó un projecte nacional. No nacionalista, sinó nacional. Cal cercar l'adhesió afectiva de tothom al projecte. No en base als elements que ens identifiquen amb el passat i que ens varen fer nació. Aquests simplement hi són i s'han de conèixer i respectar. Sinó amb un projecte de futur. I per a fer-ho, cal que tota la generació que ha de liderar aquesta etapa s'hi senti cridada. Els nostres pares han consolidat una democràcia al si de la Unió Europea. Ara nosaltres volem posar damunt la taula un projecte que posi en mans de la gent que viu al nostra país la capacitat de decidir. Superant el marc constitucional. Agafant-nos a principis internacionals, a la jurisprudència euporea i, sobretot, al sentit comú. Ningú no pot frenar el nostre desenvolupament com a país. Si el poble de Catalunya es dota d'una legislació per encarar els nous reptes (deslocalització industrial o immigració), no ho pot aturar un tribunal creat fa trenta anys per garantir uns drets que llavors eren febles. Ara, els drets que volem garantir, són uns altres.
La generació dels 60 vol garantir que el seus fills parlin català, és clar que sí, però això, que ningú pateixi, que ho farem. Ara, però, també estem preocupats perquè els nostres fills i filles parlin anglès; tinguin un aeroport que ens comuniqui amb les principals capitals del món; tinguin una llar per un preu raonable; tinguin uns veïns arribats de l'altre extrem del món que, sense renunciar a la seva cultura, participin de la nostra; tinguin una bona atenció social i sanitària. Volem que els nostres fills se sentin orgullosos de la generació dels seus pares perquè els hem deixat una nació coneguda al món per la seva tecnologia punta -com Finlàndia-, per la qualitat de l'estat del benestar -com Suècia-, per la seva creativitat -com Llombardia-, per la il·lusió per la feina ben feta -com Suïssa- o per la seva solidaritat i capacitat d'integració -com ha fet sempre Catalunya-.
I crec que la nostra generació pot fer possible aquest somni perquè és una generació desacomplexada i sense pors. És una generació amb periodistes que gosen dir el que pensen; amb sindicalistes disposats a no instal·lar-se en el pactisme però tampoc en la queixa permanent; amb empresaris que saben que el seu mercat és el món sencer i que no els preocupen els boicots espanyols; amb voluntaris que participen d'ONG's creatives i independents; i, fins i tot, amb polítics honestos no vinculats a interessos empresarials i disposats a donar els millors anys de la nostra vida al servei del país.
Aquest projecte nacional col·lectiu, n'estem convençuts, pot il·lusionar no només els nacionalistes, sinó tot un país, fent que aquells que no són nacionalistes -i que potser no en seran mai- esdevinguin independentistes. I encara que hi hagi qui en discrepi, això avui passa per pactar amb els seus referents, i no malgrat que es diguin José sinó, justament, perquè es diuen José.
