La ciutat de Barcelona es troba en un moment de crisi d'autoestima, tal i com demostra la recent campanya institucional que s'ha posat en marxa per recuperar l'orgull de viure en una urbs complexa com la capital catalana. És cert que concorren fets objectius que han minat els ànims dels ciutadans: dels talls de llum a les vagues de transport públic, de la saturació hotelera a les dificultats de llogar pis per l'alça tremenda dels preus.
Però hi ha també una certa campanya d'alguns mitjans per minar aquesta confiança en la ciutat i els seus gestors municipals. El sorprenent és, però, que no només hi ha diaris com La Vanguardia en aquesta tessitura, cosa fàcilment explicable si es té en compte l'orientació ideològica i partidista del rotatiu dels Godó. També El País ha jugat aquesta carta de la Barcelona decadent, com a manera d'erosionar el govern de progrés que mana al consistori barceloní des de la recuperació democràtica. L'aposta de Prisa en aquest sentit és clara: la sociovergència, ja que això els permet apuntalar millor els seus interessos a Madrid, sobretot ara que no troben encaix clar amb Moncloa i veuen com l'empresari Jaume Roures aspira a ser del Zapaterisme allò que Cebrián/Polanco van ser del Felipisme. De fet, l'imperi Prisa ha donat altres mostres sobrades els darrers dies d'hostilitat als socialistes: fa només un any, el PP va vetar que els seus dirigents polítics anessin a les tertúlies dels mitjans d'aquest grup. Durant els darrers mesos, la incorporació de noms populars als espais de debat de la cadena SER parla per si mateixa. I el tractament d'El País sobre el cas Estepona o sobre les males dades econòmiques ha estat també prou eloqüent.
