La setmana passada va haver-hi eleccions al Col.legi de Periodistes de Catalunya, el resultat de les quals va ser força ajustat i ha donat peu a un debat sobre la renovació i el paper de la professió. Una de les figures de referència en el periodisme del país és la de Gaziel que, se’ns dubte, gaudiria amb la dinàmica política i cultural La setmana passada va haver-hi eleccions al Col.legi de Periodistes de Catalunya, el resultat de les quals va ser força ajustat i ha donat peu a un debat sobre la renovació i el paper de la professió. Una de les figures de referència en el periodisme del país és la de Gaziel que, se’ns dubte, gaudiria amb la dinàmica política i cultural actual. Molts dels seus comentaris encara ara són vàlids. Per exemple, a Història de la Vanguardia dissecciona els fonaments del diari que es poden resumir en: “acatament automàtic a les institucions triomfants i defensa, sense discussió possible, de l’ordre establert”. És una fórmula que no falla, ja que és absolutament elàstica i es pot aplicar a tots els governs, tinguin el color que tinguin. El moment polític actual permet visualitzar i comprovar la permanència d’aquests principis. D’aquesta manera s’entén la navegació que està fent el diari, i també altres mitjans, amb la dinàmica estatutària de declaracions i contradeclaracions (amb articulistes que recorden regularment la possibilitat de la socioconvergència) i el ressò que fa de la campanya del boicot a productes catalans, amb la publicació periòdica de les preocupacions de determinats membres de la classe empresarial per la davallada de vendes a l’Estat Espanyol.
El que seria interessant és que Gaziel ens digués, amb la mateixa lucidesa, els principis que expliquen la política cultural del país. Així, el Departament de Cultura tindrà per la 2006 un 14% més de pressupost, i en destinarà una partida de 8 milions a preparar la participació a la fira de Frankfurt, que cal recordar que no té uns criteris de participació ben definits, i encara es continua sense notícies del tan anunciat Consell de la Cultura i de les Arts. Per tant, d’entrada, es podria dir que falta una certa definició de línies.
