Els gratuïts generalistes s’han escudat tradicionalment en la presumpta antipatia que genera el català en la població castellanoparlant a l’hora de marginar la llengua pròpia a les seves pàgines. Com ho quantifiquen això, és un misteri: tal vegada amb enquestes pròpies, d’aquelles en què la pregunta ja conté la resposta per tal d’arribar a les conclusions que hom esperava sentir. D’aquesta manera, i en el millor dels casos, el català queda relegat a una presència simbòlica, preferentment en seccions toves com cultura o local. De debò obeeix tot a raons de mercat? No ho sembla: aquest tòpic manit amb el qual es justifiquen xoca de front amb l’experiència d’un bon grapat de capçaleres gratuïtes locals en català que han reeixit arreu del territori, algunes de les quals fins i tot a l’àrea metropolitana.

 La negativa a ampliar la quota de català sembla més l’actitud de qui creu que això no va amb ell i, per tant, si algú ho ha de pagar és el diner públic. Probablement l’enorme ajut dispensat a El Periódico per a la seva doble edició fa que diaris com l’ADN es facin especialment el ronso a l’hora d’impulsar un millor equilibri entre llengües i s’estimen més esperar a que sigui l’Administració qui hi inverteixi a fons perdut. Estranya maniobra, doncs, la d’uns diaris que es vanten d’aplicar models de premsa de proximitat i, en canvi, menyspreen la llengua pròpia de l’indret on pretenen arrelar.