En les dues últimes setmanes, el panorama polític d’Israel ha sofert un fort daltabaix. El líder laborista històric i Premi Nobel de la Pau, Shimon Peres, ha estat substituït al front del principal partit d’esquerres per un líder sindicalista, Amir Peretz, que té decidit fer la política contrària de Peres, és a dir, re En les dues últimes setmanes, el panorama polític d’Israel ha sofert un fort daltabaix. El líder laborista històric i Premi Nobel de la Pau, Shimon Peres, ha estat substituït al front del principal partit d’esquerres per un líder sindicalista, Amir Peretz, que té decidit fer la política contrària de Peres, és a dir, res d’aliances amb la dreta, el Likud. Això ha portat al trencament de l’actual govern, del qual en formaven part Peres i el Partit Laborista, a la convocatòria d’eleccions avançades pel pròxim dia 28 de març i a la sortida del primer ministre i líder del Likud, Ariel Sharon, del seu partit per formar un nou partit, el de Responsabilitat Nacional. Deu n’hi do el canvi. Peres és d’origen marroquí i espera guanyar vots per l’esquerra, allunyant el laborisme de la collaboració amb la dreta, i per la dreta, atraient els israelians que com ell són d’origen sefardita. Sharon, que no controlava el Likud, espera aprofitar el bon moment després de la retirada de Gaza per assentar amb força el seu nou partit i tornar a ser decisiu. Però tot plegat accentua la proliferació i divisió dels partits que sembla endèmica a l’Israel modern. Cada vegada fan falta coalicions amb més partits per poder governar amb majoria en el Parlament. De fet hi ha el bloc dels partits religiosos jueus, dividits entre sefardites i askenazis, és a dir, amb electorats de procedència dels estats àrabs i dels estats europeus. A més a més de barallats entre sí per temes d’interpretació de la religió jueva. Hi ha el bloc dels partits d’esquerres, el de les dretes, amb una potent extrema dreta partidària de fer fora els palestins del que ells consideren la seva terra sagrada, la bíblica. Hi ha el bloc dels partits que representen el milió d’israelians que són d’origen palestí (o palestins que viuen a Israel i tenen la ciutadania israeliana). I últimament van crear-se partits a partir de la forta emigració procedent de Rússia i els estats exsoviètics. Com que la representació és proporcional, al Parlament hi arriba una sopa de lletres corresponent a múltiples partits. Resulta gairebé impossible que un partit guanyi i pugui governar a soles. I després d’haver retornat la península del Sinaí a Egipte, haver evacuat el sud del Líban i recentment la franja de Gaza, ara a Israel li toca obtenir un acord amb l’Autoritat palestina que faci possible el sorgiment d’un estat palestí que permeti el retorn de la pau a la regió. Només un govern fort podrà imposar a la dividida societat israeliana les difícils decisions que poden conduir a un acord de pau. I la pressió-mediació dels Estats Units. De moment tot quedarà ajornat fins a la data del 28 de març.
