Carod-Rovira s?entrevista amb Zapatero, dues vegades amb Maragall, amb Jordi Pujol, amb una imatge diferent a la de les passades eleccions, que el van portar al punt més àlgid de la seva carrera política. Ara sembla voler encarar una nova etapa. Carod és conscient que tots els volen al corral controlat, que torni a allò políticament correcte, a allò que manen les lleis dels poderosos i dels poders Carod-Rovira s?entrevista amb Zapatero, dues vegades amb Maragall, amb Jordi Pujol, amb una imatge diferent a la de les passades eleccions, que el van portar al punt més àlgid de la seva carrera política. Ara sembla voler encarar una nova etapa. Carod és conscient que tots els volen al corral controlat, que torni a allò políticament correcte, a allò que manen les lleis dels poderosos i dels poders de l?Estat. Ho farà? Aquesta és la gran pregunta que es fan les bases d?ERC, els seus votants i els sectors sobiranistes del país que van fer la seva opció, cansats d?una classe política políticament correcta i poruga. Carod encara té una part del seu discurs lliure i fresc, i el president Maragall ho sap. I per això el vol controlar amb la corda curta, al seu costat. El portaveu del ?maragallisme? ortodox, el diari El Periódico, llança el repte, després de l?entrevista Carod-Pujol, que Carod torni al consell executiu, perquè considera que cal barrar el pas a un candidat lliure com a alternativa a Maragall. Jordi Pujol, discret com les seves últimes actuacions polítiques, voldria entendre?s amb Carod: ?aquests nois que porten CDC ho fan difícil, perquè seria lògic que ens entenguéssim, si no ens defensem, el país que vaig construir el desfaran?, es lamenta amb humiltat Pujol, segons amics propers a l?expresident. Zapatero ha establert una bona relació amb Carod, però el cost a l?interior del PSOE amb alguns dels seus barons importants és molt elevat. I el desgast mediàtic de vegades es fa insuportable. Però si no s?entén amb Carod, com pot solucionar el conflicte basc? Quina credibilitat tindria? Carod-Rovira avui, doncs, és desitjat i odiat per uns i altres, i comença a tenir dissidència entre els seus. Tot i no tenir alternativa a la seva persona, li exigeixen que sigui el de sempre, el polític fresc, no correcte, que 650.000 catalans van votar.
