Aquesta setmana no només s’ha commemorat el trentè aniversari del traspàs del dictador Franco. També el del nomenament, tres dies després, del seu substitut, el rei Joan Carles. Tothom ha coincidit a assenyalar que, al cap i a la fi, es tracta d’un rei democràtic i se li ha atribuït un paper sinó principal si transcendental en Aquesta setmana no només s’ha commemorat el trentè aniversari del traspàs del dictador Franco. També el del nomenament, tres dies després, del seu substitut, el rei Joan Carles. Tothom ha coincidit a assenyalar que, al cap i a la fi, es tracta d’un rei democràtic i se li ha atribuït un paper sinó principal si transcendental en la normalització política espanyola. Un cop més s’ha passat de puntetes sobre els fets més obscurs de la monarquia i s’ha evitat obrir debats incòmodes. Només el diari El Mundo s’ha atrevit a preguntar als espanyols, per via d’una enquesta, per la monarquia. El resultat ha estat ben eloqüent: Espanya és encara monàrquica, per no dir juancarlista -que de moment equival al mateix-, però en els darrers cinc anys els republicans han sorgit com els bolets. Tampoc no s’ha recordat gaire que va ser Franco qui el va nomenar i que només va obtenir la “pàtina democràtica” gràcies a una Constitució que incloïa la monarquia com a primera institució de l’Estat i que si no era acceptada hauria fet seguir l’Estat espanyol ancorat en el règim feixista. També s’ha sentit a dir que al cap i a la fi el rei va ser el garant de la democràcia la nit del 23-F. Segurament el seu coneixement de la història recent de la seva família i dels episodis de canvi de règim hi va tenir molt a veure. Corria aquests dies per Madrid la brama que el rei, que s’atansa als setanta anys, tindria pensat abdicar en favor del seu fill per aprofitar el moment dolç que ha representat el naixement de l’infanta Elionor per evitar més sotracs dels necessaris en la successió. Però ell mateix ho va desmentir. Ja hi ha qui pensa que la voluntat de Joan Carles de ser rei fins que la salut li ho permeti, sumada a la forta personalitat de la princesa Letícia, no pot fer altra cosa que desgastar la figura de l’hereu Felip i posar en dubte la continuïtat de la institució.