L'associació Tribuna Catalana, que edita aquest diari digital i la revista teòrica Debat Nacionalista, inclourà a partir d'ara un article d'opinió setmanal de gran format amb el que intentarà suplir, provisionalment, la revista Debat Nacionalista –actualment en fase de reorganització– i, a la vegada, intentarà generar debat nacional més enllà del que permeten els articles excessivament breus propis de l'era digital. És per aquest motiu que, degut a l'extensió dels textos que inclourà aquesta nova secció, recomanem que s'imprimeixin en paper per tal d'afavorir la reflexió.
L'ENTRADA DELS NACIONALS
Fa cent anys, a tota Europa i a l'impuls de la poderosa onada romàntica, apareixen els nacionalismes moderns, i amb ells el catalanisme. En una primera fase, aquests nacionalismes són fonamentalment cultural. Els europeus redescobrixen els pobles i les identitats, precisament en el moment en el que més es comencen a valorar els individus i les persones. Podríem dir, en termes més contemporanis, que els primers nacionalismes s'adonen que l'individu necessita un marc de referències i un sentit de pertinença i que per tant les identitats, les cultures, els pobles, són realitats valuoses que cal preservar. El nacionalisme neix de la voluntat de preservar les identitats: les nacions existeixen, és bo que existeixen i per tant hem de fer un esforç per valorar-les i preservar-les.
A partir d'un determinat moment, aquests nacionalistes culturals s'adonen que per preservar una identitat, una nació, cal poder polític. No es pot fer sense poder polític, i encara menys amb el poder polític en contra. Per tant, el nacionalisme deriva ràpidament cap a la política: es tracta de reivindicar el poder polític necessari per tal de preservar la identitat, per tan de fer perdurar la nació. Aquest lligam entre poder polític i pervivència del fet nacional està en el fonament de l'Estat nacional i de les polítiques de tots els Estats del món, però permet també defensar els estats plurinacionals o, posteriorment, els espais d'integració de nacions, com l'Europa unida. Al meu parer, la fórmula que marca el nacionalisme polític no és una nació, un Estat. Aquesta fórmula és molt complicada i molt perillosa en zones de barreja nacional i ha portat a enormes conflictes. La fórmula és: la pervivència de la nació cultural exigeix un grau determinat de poder polític. No és condició suficient, però sí necessària.
Durant cent anys, el catalanisme ha estat això: el projecte de mantenir una personalitat nacional, fonamentada en la llengua, la cultura, la història i la voluntat de ser, i en conseqüència el projecte d'obtenir el poder polític i econòmic necessari per a mantenir aquesta personalitat. Poder polític, reconeixement institucional, capacitat de decidir sobre els propis recursos. Però tot això al servei del manteniment d'una identitat nacional i al servei també d'un projecte de modernitat que exigeix donar respostes als interessos materials dels ciutadans. Quan poder polític fa falta per a això? El catalanisme ha tingut opcions diverses sobre quins són els mínims de poder polític imprescindibles i al mateix temps assolibles. Dins del nacionalisme hi ha hagut, de vegades en funció de les circumstàncies, de vegades en funció de les conviccions, autonomistes, federalistes, confederalistes, separatistes, independentistes, etcètera, etcètera. Però tots tenien una lectura comuna de la realitat: com que volem preservar l'existència de la nació catalana, de la seva identitat cultural, necessitem un determinat poder polític. Estava clar quin era l'objectiu i què era un instrument per aconseguir-ho. En tot cas, el debat era sobre quin podria ser l'instrument més eficaç.
Aquesta és la tradició dels nacionalismes democràtics a Europa, amb totes les seves virtuts i tots els seus defectes, i per tant la tradició de cent anys de catalanismes de tota mena de signe i ambició. Però resulta que ara hi ha novetats. Ara se'ns anuncia la superació del nacionalisme, l'abolició del debat identitari, l'entrada en una fase postnacionalista, el traspàs des d'una Catalunya nacionalista a una Catalunya nacional, la possibilitat de declarar-se independentista no-nacionalista. I jo, francament, em perdo. Respecto enormement en Josep Ramoneda quan em diu que ell no ha estat mai nacionalista -és a dir, no ha cregut mai que calia preservar una identitat nacional catalana- però que podria arribar a ser independentista per defensar la gestió de l'aeroport de Prat. Però per aquest procediment es pot ser independentista extremeny, de Badalona, de Gràcia o de la Padània: el poder polític no es reclama per preservar una identitat, sinó per preservar uns interessos territorials, d'un territori escollit per convenció, perquè hi passa la carretera o perquè agafen l'avió al mateix aeroport, no pas perquè s'hi comparteixi una identitat, un sentiment de pertinença. Entenc en Josep Ramoneda quan diu que no és nacionalista però podria arribar a ser independentista (català, barceloní, mediterrani o sabadellenc, depèn del territori que se sentís agredit en els seus interessos). No puc entendre que proclami el pas de la Catalunya nacionalista a la Catalunya nacional ningú que cregui que existeix una identitat nacional catalana que mereix ser preservada.
Potser és que els qui diuen això creuen realment que la qüestió de la identitat està superada. Que parlar de llengua, de cultura, de comunitat, d'identitat, és irrellevant o fins i tot contraproduent. Que el que importa és el poder polític i només el poder polític, la independència, l'autonomia, el federalisme... Però llavors, ¿poder polític per fer què? I llavors, ¿per què Catalunya o per què els Països Catalans o perquè la província de Barcelona? Si el tema no és la identitat, sinó la gestió dels interessos comuns, ¿per què precisament Catalunya? No té cap ni peus. Fa uns dies un líder polític ens va descobrir que Catalunya és una truita, per a ell. Alguns volen anar un pas més enllà i fer una truita sense ou. Que és més o menys el que arribaria a ser un sobiranisme no nacionalista.
Se'ns diu que estem passant de la Catalunya nacionalista a la Catalunya nacional. No sé quan van haver-se de retirar els nacionalistes i quan es va produir l'entrada dels nacionals. Amb el primer tripartit? Amb el segon, i la corresponent abolició per decret del debat identitari? Hi ha una matriu ideològica, que veu del jacobinisme i perdura amb el leninisme, que creu que això de la política és només una qüestió de poder. Que del que es tracta és de tenir el poder, perquè és més important el poder que la societat. Tinc la sensació que l'entrada dels nacionals, el pas de la Catalunya nacionalista a la Catalunya nacional, coincideix amb l'eclosió entre nosaltres d'aquesta cultura política de fascinació i d'idolatria pel poder: abans el poder que la societat, abans la política que la cultura, abans la sobirania que la identitat. Però, sense identitat, ¿sobirania de qui? Sense nacionalisme, ¿poder al servei de quina nació? Sense la voluntat de preservar una llengua, una cultura, un fet nacional -com vol el nacionalisme- ¿per què ha de ser diferent el poder polític de Catalunya que el de Múrcia?.
Certament, estem davant d'un moment de ruptura en la tradició política del nostre país. Per als nacionalismes catalans que han estat hegemònics durant un segle, la nació era l'objectiu i el poder polític era l'instrument. Ara alguns ens proposen que el poder polític sigui l'objectiu, i la nació passi a ser l'instrument.
