El PSOE ha decidit que no farà força per marcar les futures aliances polítiques del PSC i que, per tant, permetrà que el tripartit es reediti sempre i quan siguin els socialistes catalans i no CiU qui obtingui més diputats a les properes eleccions autonòmiques.
Les darreres enquestes que fa anar l’executiu socialista apunten que un hipotè El PSOE ha decidit que no farà força per marcar les futures aliances polítiques del PSC i que, per tant, permetrà que el tripartit es reediti sempre i quan siguin els socialistes catalans i no CiU qui obtingui més diputats a les properes eleccions autonòmiques.
Les darreres enquestes que fa anar l’executiu socialista apunten que un hipotètic ‘no’ d’ERC a l’Estatut no danyaria la imatge de José Luís Rodríguez Zapatero i, per tant, consideren amortitzat el mal que els pot fer la relació privilegiada que durant dos anys han mantingut amb ERC. També és per això que els socialistes espanyols no compten amb què els republicans deixin de ser els seus aliats parlamentaris, entre d’altres coses perquè això implicaria també que les relacions amb IU-ICV serien molt més difícils. La idea continua sent ampliar els suports cap a la banda dreta de l’hemicicle del Congrés, sumant d’entrada CiU entre els socis i començant a treballar en una possible entesa amb el PNB.
Alguns sectors del PSC propers al president Maragall i analistes valoren positivament, a més, l’actitud d’Esquerra, ja que el seu ‘no’ a l’Estatut i l’empenta de la manifestació del 18 de febrer lleva legitimitat al text pactat entre Mas i Zapatero des del punt de vista nacionalista i deixa CiU en una mala situació cara al futur. Potser per això la federació s’ha vist obligada a tibar la corda durant el debat de les competències en ponència al Congrés.
Aquesta mala situació pot evitar que la federació que lidera Mas superi en escons al PSC i, per tant, podria acabar garantint la reedició del tripartit, atès que Mas mai acceptaria ser el conseller en cap de Maragall. Per contra, un ‘sí’ d’ERC a l’Estatut no faria altra cosa que diluir la seva posició –com els ha passat als seus companys de viatge al tripartit d’ICV– i deixar tot el protagonisme als convergents, que podrien mantenir la seva superioritat en escons i acabar amb el projecte personal de Maragall.
Els socialistes espanyols –malgrat l’evident deteriorament de les relacions personals entre Maragall i Zapapero– no volen tornar a inferir en les qüestions del PSC, com sí que van fer amb la crisi del cas Carod, quan a punt va estar de trencar-se el vincle històric entre el socialisme espanyol i el català, i prefereixen que la política catalana vagi fent la seva via. Només hi ha una condició: que els moviments del PSC no perjudiquin els índexs d’acceptació de Zapatero.