Dijous es va estrenar a Catalunya la versió cinematogràfica dels populars The Simpsons, un film que, com la sèrie homònima, està plantejada per a adults però compta amb molts nois que la segueixen. Malgrat aquest caire infantil, la cinta arriba sense una trista còpia doblada al català. “Normal”, pensaran els acomplexats, “ja que es tracta d’una sèrie que només pot ser vista en anglès (Fox) o castellà (Antena 3)". I, si bé aquest és un plantejament correcte a nivell de mercat, no ho és tant a nivell cultural i de país. Perquè el que no és normal és que una de les sèries imprescindibles per entendre la contemporaneïtat televisiva, amb més de 20 anys d’història, no hagi pogut trobar un canal d’expressió en català.
Al segle XXI, exigir cinema en català és una qüestió de justícia històrica, però potser convindria ampliar les mires i eixamplar la reclamació al conjunt de l’audiovisual, especialment el televisiu. En els darrers anys, les produccions audiovisuals de més èxit han sorgit de la petita pantalla: el consum de sèries s’ha disparat en pocs anys i Internet no ha fet sinó accelerar encara més el predomini d’aquest format. El Doctor House, Homer Simpson, Tony Soprano, els nàufrags de Perdidos... són icones culturals de la postmodernitat que són consumides aquí exclusivament de la mà de l’idioma espanyol. Si defensem una cultura catalana moderna, no només ho ha de ser pels seus propis autors. També ha de saber canalitzar en la llengua pròpia allò de fonamental que genera el que podríem anomenar “cultura global”, encara que arribi moltes vegades del món anglosaxó.
