L'associació Tribuna Catalana, que edita aquest diari digital i la revista teòrica Debat Nacionalista, inclourà a partir d'ara articles d'opinió de gran format amb el que s’intentarà suplir, provisionalment, la revista Debat Nacionalista –actualment en fase de reorganització– i, a la vegada, intentarà generar debat nacional més enllà del que permeten els articles excessivament breus propis de l'era digital. És per aquest motiu que, degut a l'extensió dels textos que inclourà aquesta nova secció, recomanem que s'imprimeixin en paper per tal d'afavorir la reflexió. A tocar ja del congrés d’Esquerra Republicana de Catalunya i en plena efervescència militant per elegir els líders del partit, s’observa una autèntica batalla entre cadascun dels candidats per tal de demostrar el seu independentisme de pedra picada. Ni una fissura, ni una perplexitat, ni un dilema intel·lectual. La independència apareix com el problema substancial del partit. Amb la independència formal, els catalans lligarem els gossos amb llonganisses. Alguns posen data a l’inici d’un nou paradigma: 2014.

 Es concep la independència tal com la van formular els pares de la Constitució americana (el 4 de juliol de 1776): com un dret natural. Menys mal. La dreta ho sol plantejar con un dret gairebé diví. Uns i altres estarien molt a prop d’una formulació semblant a l’israeliana, més recent (del 14 de maig del 1948): “El dret del poble jueu (aquí caldria posar català) a establir el seu propi Estat”, descrit com “el sobirà poble jueu (català) assentat en la seva pròpia terra”. Heus ací, però, la primera gran paradoxa: es proposa convertir Catalunya en un Estat tradicional, en plena crisi dels estats tradicionals (probablement submergits en una llarga agonia), sobrepassats per les estructures globals, immersos en una xarxa de xarxes que configura una nova cultura virtual, al marge dels vells espais físics, basada en les noves tecnologies de la comunicació i de la informació.

La idea llargament anhelada d’una Catalunya constituïda com un Estat independent normal, tal com ho són els altres, rep, en totes les reunions i en els mítings massius, els aplaudiments més fervorosos, els crits rituals i l’onejar de banderes estelades. Tot això està molt bé, però aquest entusiasme sacramental, tan sa i emotiu com anacrònic, no impedeix que el futur de Catalunya romangui en l’àmbit de la incertesa permanent, en el desgast d’una lluita contra un mur, ara per ara, infranquejable. I dins d’aquest marc, una Esquerra Republicana que practiqui el monocultiu d’un independentisme tronat (sense cap tipus d’alternativa immediata) corre el perill de romandre in eternum en un partit d’invariada adolescència, a voltes simpàtic i a voltes molest, sempre minoritari, només arrelat en la Catalunya rural, molt allunyat de l’àrea metropolitana de Barcelona, declarat com a traïdor pels moviments independentistes més radicals, amb un vot que fluctuarà segons el grau d’emprenyament i de frustració dels catalans de soca-rel, tot anunciant el permanent ajornament de la data llegendària i de la fórmula miraculosa.

Així que, a risc de resultar impertinent i políticament incorrecte, crec que ha arribat l’hora de revisar la vella reivindicació de la independència. Ho dic sense ànim de polèmica i sí, en canvi, de reflexió. La reflexió és una mirada que llancem sobre la realitat, i que torna en forma de preguntes. Així que no pretenc que ERC deixi de ser un partit fonamentalment independentista, sinó que accepti un corrent de pensament, inequívocament d’esquerres i republicà, que relativitzi el concepte d’independència (que deixi de ser dogma de fe i es converteixi en proposició eclèctica) i que cerqui un lloc rellevant per a Catalunya en el nou món global que s’està configurant. Vull que, per un moment (el que es triga a llegir aquest escrit), es dipositin els vells estereotips en el congelador de la història i (si es vol) es recuperin després com si res no hagués passat. No desitjo convèncer ningú, sinó aproximar-me a qualsevol realitat sense por a la complexitat i promoure un debat útil i raonable. Perquè la realitat és sovint polimòrfica.

La independència pura no existeix

Cerquem, primer, les definicions de manual. La independència es refereix normalment a aquella situació d’una col·lectivitat, d’un poble o d’un país no sotmesos a l’autoritat d’altres. Més concretament: la independència és la facultat d’un país per a governar-se a ell mateix, sense pressions d’un o d’altres països i institucions. En el nostre cas, d’Espanya. En el seu estat més pur, la independència no existeix en cap dels seus nivells, ni individualment ni col·lectivament. Disculpin l’obvietat. Sempre hi ha un cert grau de dependència. Tots (persones i països) estem lligats a d’altres, la qual cosa sol donar lloc a una sèries de drets i d’obligacions. O dit d’una altre manera: tots som interdependents.

Tots depenem, per exemple, del canvi climàtic; i les mesures per combatre’l han de ser globals i compartides. Tots depenem de la situació econòmica i financera mundial i, molt especialment, dels Estats Units i de les empreses transnacionals. Tots depenem del preu del petroli i d’allò que en decideixin els països productors i els especuladors. Els estats que conformen la Unió Europea han delegat uns organismes comuns supranacionals per tal que gestionin una part important de la seva capacitat de decisió.

Així que quan es parla d’independència ens solem referir a la situació dels estats normals, entesos com una formació social històrica, organitzada com unitat política, amb una administració i unes característiques pròpies, sense tenir en compte el seu grau d’independència real, sovint, escàs.

La independència formal no sempre equival a sobirania

En aquest sentit més relatiu, la independència formal no equival a més sobirania. Ja hem assenyalat que tots els estats europeus han vist retallat el seu nivell de sobirania en benefici d’allò que anomenem Brussel·les. La capacitat de decisió sobirana també sol estar relacionada amb la potència econòmica i militar. El grau d’autèntica sobirania d’Espanya, per exemple, és molt menor que la d’Estats Units, i també que la de França, d’Alemanya o de la Gran Bretanya. La Casa Blanca s’ha permès el luxe de menystenir el Govern espanyol durant més de cinc anys, sense que s’hagi commogut l’ordre internacional. Recordem la imatge patètica del president espanyol Rodríguez Zapatero en una cimera de l’OTAN, sol i abandonat (fent veure que llegia un informe), sense que ningú s’acostés a auxiliar-lo.

 Moltes decisions que es prenen a Washington, a la General Motors, a Wall Street, a la Borsa de Londres o al trust de companyies petroleres afecten directament la capacitat de sobirania d’Espanya i de Lituània, i condicionen l’estat de la seva economia, encara que es mantingui la ficció de l’autonomia governamental. Els ministres espanyols d’Economia acostumen a fer, en aquest sentit, el paperina.

Kosovo pot ser un exemple notable d’Estat formalment independent amb un grau de sobirania proper a zero. La seva capacitat de decisió està situada molt i molt per sota de la Catalunya actual, mal que els pesi als sectors que reclamen un tracte semblant. Escòcia és un país llegendari de mars braus, fiords amb penya-segats vertiginosos, llacs i rius, paisatges boirosos, mines abandonades, indústries retransformades i whisky de malt amb aigües de pissarra envellit en botes de fusta. Té una geografia, una situació, un clima i una història força diferents a les de Catalunya. No és un país de pas, ni tampoc un nus de comunicacions. La condició estratègica és pràcticament nul·la. I la seva economia, relativament potent, però amb un futur incert el dia que s’acabi el petroli, no sobresurt massa en l’àmbit global. Per cert, els japonesos ja fan un whisky escocès millor. Glasgow o Edimburg no es poden ni comparar amb Londres, ni tampoc amb Barcelona, almenys ara per ara.

 Ni Kosovo, ni els Països Bàltics, ni tampoc Escòcia ens serveixen de model. Més val que entre tots fem l’esforç d’oblidar aquest arguments.

 La independència formal no garanteix el dret a l’autodeterminació

 La sobirania, entesa com a capacitat de decidir, no requereix específicament de la independència. El dret a l’autodeterminació, tampoc. Els estats independents tenen tendència a retallar els drets col·lectius d’autodeterminació dels seus ciutadans. Una vegada aconseguida la independència formal, ja no hi sol haver dret a l’autodeterminació. ¿Poden els ciutadans espanyols decidir entre monarquia i república? ¿O sobre la desaparició del seu propi estat en favor d’una comunitat ibèrica de nacions o d’una Europa dels pobles?¿Ha servit d’alguna cosa el vot afirmatiu dels espanyols en el referèndum sobre la Constitució Europea? No.

És cert que teòricament hi ha més capacitat d’obtenir un grau més alt de sobirania sent formalment independent, però en la pràctica no necessàriament ha de ser així. Perquè els costos d’aconseguir la independència (econòmics, polítics, socials, etcètera) poden conduir a una pèrdua de sobirania. Des d’aquí, defensarem que la sobirania i la capacitat d’autodeterminació pot passar (en el nostre cas, ha de passar) per la rellevància, és a dir, per la capacitat d’excel·lir sobresortint per sobre dels altres. Ser rellevant en el segle XXI és, per a mi, molt més important que ser independent. Retinguem aquesta idea, perquè serà l’eix sobre el qual girarà aquesta reflexió.

La independència formal no sempre assegura la llibertat

La independència tampoc no equival a la llibertat. Els espanyols més nacionalistes i conservadors proclamen que l’anomenada Guerra de la Independència va ser l’origen d’Espanya com a nació. Que s’ho facin mirar. Però aquella conflagració contra el francès va conduir a l’establiment d’una monarquia absoluta, sota el poder de l’aristocràcia més ronyosa i rovellada, amb el suport d’una jerarquia eclesiàstica extremadament reaccionària. Els afrancesats, portadors els valors de la il·lustració, van ser perseguits i van haver d’exiliar-se. Va ser una guerra per la seva independència, però no per la llibertat. El timbaler del Bruc s’hagués pogut tocar alguna altra cosa.

 Els conceptes d’independència i de llibertat no són, doncs, sinònims. La independència dels pobles i de les societats és circumstancial: la història n’està plena, de canvis notables. També ho són (amb perdó) les idees que hom té de pàtria i nació. La llibertat, en canvi, és substancial. Ésser home (o dona) és llibertat, deia Karl Jaspers. D’acord. Sense llibertat no hi ha ésser humà.

 La llibertat col·lectiva, equivalent al dret a l’autodeterminació, a la capacitat de decidir com la suma de les llibertats individuals també és (almenys per a mi) substancial. Per això, mai he sabut que volia dir aquell lema de “terra lliure”. Prefereixo la suma de ciutadans lliures. A mi, personalment, mai no m’agradaria viure en un país formalment independent, però sotmès a una dictadura com la nazi o l’estalinista. Prefereixo una Catalunya semblant a Califòrnia, amb ciutadans que exerceixin plenament la seva llibertat, que a Kosovo. Que quedi clar.

Per cert, si volem ser Estat, ens hem de creure que som Estat, i hem d’actuar com si fóssim Estat. El president Tarradellas, amb les escasses competències de què disposava, es presentava com a cap d’Estat. I a Madrid (on apliquen els protocols amb el màxim rigor) el tractaven com a cap d’Estat. El president Pujol, una mica menys, però, com a mínim i al marge d’algunes escaramusses desconcertants i inexplicables, mantenia la funció cerimonial (per representativa) del càrrec. El president Montilla, no. O encara no. Es relaciona amb Zapatero com si fos un dirigent socialista més. I com a socialista, té comandaments que estan per sobre d’ell (entre d’altres, el president d’Andalusia). No es tracta d’escriure articles reivindicatius amb la màxima bona voluntat, ni d’acudir a sopars de germandat entre “compañeros”, sinó d’actuar amb la solemnitat, les funcions i la responsabilitat política que atorga el càrrec.

Però tampoc un cap d’Estat no fa viatges secrets (és un dir) a Perpinyà, vigilat per tots els serveis d’intel·ligència. En tot cas, envia una delegació exploratòria, tot assegurant-se la confidencialitat de la trobada. Ni el president del Parlament d’un estat com cal es presenta com a candidat a liderar el seu partit, encapçalant una facció en perill de ser derrotada. Els bascos, sens dubte, ho fan millor.

La rellevància, preàmbul de la sobirania i de la independència reals

 He dit que el camí de la màxima sobirania i autodeterminació passa, en el Segle XXI, per la rellevància. Sostinc que la rellevància derivarà irremeiablement envers un alt grau de sobirania i, en conseqüència, d’independència real. Mantinc que la independència sense rellevància pot significar un salt enrere en la capacitat d’exercir una autèntica sobirania. I afirmo categòricament que la data del 2014 (i qualsevol altra data) que assenyali l’inici d’un procés d’independència formal sense rellevància em sembla un disbarat polític.

 La data, fonamentalment capritxosa, del 2014 em recorda les profecies frustrades d’aquells que, a l’Edat Mitjana, anunciaven la imminència del judici final i l’arribada del regne de Déu. Errors d’aquesta categoria no són innocus (obliguen a reformulacions constants) i poden conduir el moviment independentista al fracàs més absolut. I no ens podem permetre cap més derrota. Crec que cal exigir serietat i responsabilitat, perquè el futur sobirà del nostre país no pot estar subjecte a les fantasies o a la improvisació. No calen decisions teòricament perfectes, sinó útils. No necessitem visionaris, sinó polítics intel·ligents, sensats i raonables.

 El camí de la rellevància

 Cal aclarir, doncs, una mica més el concepte de rellevància. L’he formulat abans d’una forma simple: la capacitat d’excel·lir sobresortint per sobre dels altres. Ser excel·lent equival a la màxima qualificació i, en el nostre cas, vol dir distingir-se com a òptim, com a superior als altres en allò que és bàsic i també en allò en què un apareix com a expert. Si acceptem aquesta descripció, caldrà, en primer lloc, esbrinar en què som capaços d’excel·lir, començant per allò que correspon a qualsevol societat avançada: el màxim benestar per als seus ciutadans.

 La recerca del nivell econòmic col·lectiu òptim, en el sentit de satisfer adequadament i de forma generalitzada les necessitats de la vida, ha de ser l’objectiu fonamental de qualsevol proposta política progressista: una democràcia de la màxima qualitat, les llibertats individuals i col·lectives, la solidaritat, la igualtat d’oportunitats, l’eliminació de la pobresa, els drets a l’habitatge i al treball, l’accés universal a l’educació i als serveis socials, les infraestructures, la solució adequada als problemes bàsics (els aliments, l’aigua, l’energia...), el foment de la cultura científica i humanística. ¿Què vol dir, si no, ser d’esquerres i republicà en el segle XXI?¿Per què no situem en el 2014 aquesta fita? ¿Per què no ens proposem emplaçar Catalunya entre els països socialment i econòmicament més avançats del món?

 La segona proposició té a veure amb els sectors en els quals, per condicions geogràfiques i per capacitats humanes, som capaços de sobresortir, i la nostra disposició de convertir-los en reptes polítics substancials. Moltes d’aquestes aspiracions estan interconnectades i ja tenen una base real o històrica: la competència emprenedora i industrial general (comptem amb les escoles empresarials i de negocis més destacades), la investigació científica i tecnològica de punta (disposem d’unes universitats i d’uns centres d’alt nivell), el desenvolupament d’una indústria alimentària avançada i dels seus derivats (per exemple: la cuina), la creació cultural i artística (una tradició que es remunta en els temps), les telecomunicacions, les industries culturals potents (editorials, audiovisuals, relacionades amb la transmissió de coneixements, d’informació, d’entreteniment mitjançant les TIC), naturalment el turisme de qualitat. La majoria forma part d’allò que ara s’entén com a sector quinari, el complex emergent en l’economia del segle XXI. A tot això, hem d’afegir-hi capacitat de convertir Barcelona en la capital de la Mediterrània i en nus de comunicacions del sud d’Europa, amb Àfrica, Amèrica (especialment amb Amèrica Llatina) i Àsia. No està gens malament.

Catalunya, laboratori d’innovació

 El sector quinari és una subdivisió del terciari (els serveis, segons la vella divisió de Colin Clark en tres sectors: agrícola, industrial i de serveis) i del quaternari (transport, comerç i el sector financer), i està format per aquells serveis que refinen i amplien les capacitats humanes: l’art, la recreació, la investigació científica i tecnològica, l’educació, les activitats d’informació, els serveis professionals, la salut i l’assistència social. Els experts hi inclouen aquelles funcions que estan d’acord amb el pensament d'avantguarda (filosofia, biologia, comunicacions...), aquelles funcions relacionades amb els serveis culturals o de coneixement, i aquelles funcions que responen al repte d’una oferta turística de qualitat. Totes elles creen, acumulen i conserven el capital humà i el social, essencials per al creixement econòmic.

En els últims anys, el superàvit net originat per les activitats quinàries en els països més avançats ha permès finançar el dèficit creixent originat per la deslocalització industrial manufacturera. La nova societat es basa en la gestió del coneixement i de la tecnologia. La nova economia aposta pel talent i pel talent emprenedor. ¿Estem disposats a respondre a aquest repte? Per ara, no ho sembla. ¿Podem fer-ho? Rotundament, sí. Perquè l’escenari de la societat basada en el coneixement es sol desenvolupar a partir de les petites i mitjanes empreses, i també del treball individual en xarxa amb connexió global. Els països que assumeixin aquest model seran els que guanyin la cursa de la competitivitat en el món global. Es tracta de lligar la universitat (com a creadora de coneixement) amb els clusters i els parcs científics i tecnològics (com a creadors de tecnologia) i amb els emprenedors individuals o col·lectius (com a experts en convertir el coneixement en valor econòmic). Però no confonguem lligar la universitat i els emprenedors amb privatitzar la universitat. No. Les universitats han de fer la seva feina de creació cultural i científica en un marc de màxima llibertat i no subjectes als interessos del mercat. Els parcs científics i tecnològics han de desenvolupar el seu potencial innovador. I els emprenedors han de crear llocs de treball i riquesa.

 Ara caldrà afinar una mica més el propòsit i la voluntat d’excel·lència, perquè l’expertesa i, en conseqüència, la rellevància requereixen especialització i no dependència de grans empreses externes. Caldrà esbrinar en què podem ser més competitius, sense oblidar cap altre sector. Per exemple: ¿en capacitat creativa i en talent emprenedor? Per exemple: ¿en biotecnologies més agroalimentació? Per exemple: ¿en indústries culturals? Per exemple: ¿en turisme intel·ligent? Que cadascú hi afegeixi allò que cregui. Fem de Catalunya un laboratori d’innovació.

 Europa com a horitzó

 Per convicció europeista, però també per purs interessos estratègics, la nostra capital és Brussel·les. Cal començar a donar l’esquena a Madrid. Els governants espanyols mai no voldran que Catalunya ultrapassi el sostre que ells arbitràriament estableixin. La dita “a Cataluña ni agua” està força arrelada entre aquells que ostenten el poder des de fa segles: els alts funcionaris, que són els qui, en realitat, manen.

Al Madrid centralista, no li importa massa Europa. Prefereix concentrar el seu domini en el marc artificial d’una nació insignificant i decadent, amb una perifèria subjectada, tot apuntalant una unitat fictícia, aconseguida (recordem la història) no per la convicció, tampoc per la seducció ni per l’adhesió lliure, sinó per la força. L’amplada de les vies ferroviàries (mantinguda contra tota lògica) i l’estructura radial de l’AVE i de les autopistes ho reafirmen sense embuts.

El futur de Catalunya passa, sens dubte, per Europa, encara que TV3 privilegiï Madrid infinitament per sobre de Brussel·les. Catalunya ha de convertir la seva oficina de Brussel·les en una ambaixada real, a l’estil (com a mínim) d’alguns estats federals alemanys. Allà, un lobby català dinàmic i eficient, conformat per una representació de la Generalitat molt potent i pels representants dels diversos sectors socials, pot guanyar grans batalles, si actua de forma intel·ligent i amb finezza. Sorprèn que no es faci sempre així. Potser cal menys solidaritat gemegaire (amb perdó) amb les altres nacions sense estat i més activitat com a estat.

 ERC ha de liderar la rellevància per aconseguir la majoria social

Finalment, crec que aquesta defensa de la rellevància com a camí que condueix a la màxima sobirania possible, i potser a la independència real, només la pot liderar Esquerra Republicana de Catalunya. Els altres partits o estan lligats a les decisions d’una superestructura estatal que limita (i molt) la seva capacitat d’articular propostes autònomes de futur o tenen una visió del curt termini, en bona part fossilitzada, i solen enarborar un nacionalisme anacrònic i obsolet.

 Això no obstant, aquest és un recorregut que, en la majoria de les estacions, resulta fàcil de pactar amb les altres forces polítiques (del signe que siguin), però especialment amb les progressistes, de suscitar grans consens i moltes complicitats amb la societat civil organitzada, i d’inspirar solidaritat i entusiasme entre els ciutadans de Catalunya.

Cal somniar, perquè els somnis raonables es poden convertir, a la llarga, en realitat. Cal construir esperances i nous horitzons, perquè mai ens hem de conformar en ser només espectadors (quina pena tantes i tantes persones que, pensant que poden fer molt poc, mai no fan res!). Però en política, i a curt i mig termini, també cal aplicar la filosofia de la vida que adoptava Bertrand Russell: tenir el valor de reconèixer les coses que no es poden canviar; tenir prou obstinació per canviar les coses que es poden canviar; i tenir la intel·ligència indispensable per a no confondre les unes amb les altres.

*Bernardí Massana és professor de Prospectiva de la UAB