Els números no enganyen. I és inapel·lable que el que va passar el 9 de març va ser una derrota del catalanisme. Probablement la més dura de la democràcia. Pel resultat de les votacions en sí, però també per les expectatives creades i perquè es van esdevenir en un context en què totes les enquestes sociològiques detecten un augment de l'independentisme. Però les dues opcions nacionalment pures es van quedar molt lluny del que se suposa que haurien de treure.
Del que es tracta ara, és de trobar les causes de la derrota, analitzar-les i corregir-les. Si la catarsi es fa correctament, potser no haurem de lamentar la derrota del 9 de març. Però, perquè així sigui, cal que totes i cadascuna de les peces que formen part d'aquest ball siguin capaces de fer l'autocrítica corresponent. Una autocrítica que a la casa republicana no ha començat amb gaire bon peu. El que està fent Esquerra ara mateix no és un procés de catarsi, sinó una gran exhibició de com tirar-se els plats pel cap en públic. És lògic que les fortes personalitats de Joan Puigcercós i Josep-Lluís Carod-Rovira topin a dos mesos d'un Congrés que determinarà el seu futur com a polítics. El que no és tan lògic, però, és que transformin el precongrés en una guerra (bruta) de noms, renuncies o càrrecs. D'això se'n diu començar la casa per la teulada. En el pròxim congrés Esquerra es juga molt més que el futur professional dels seus dirigents. Fins i tot, es juga més que l'esdevenir del propi partit. S'hi juga el futur de Catalunya. Perquè ha estat Esquerra qui amb les seves propostes de màxims ha aconseguit posar al centre del debat polític l'enfrontament Catalunya-Espanya, la necessitat de saber qui paga i qui cobra a Espanya (balances fiscals) o el dèficit d'infraestructures. I, de rebot, tot això ha reforçat el perfil nacional de CiU. Però el balanç negatiu de tot plegat és que el PSC, lluny de fer el que ha fet Convergència, s'ha reespanyolitzat gràcies a la pàtina de catalanisme que li han donat els pactes amb ERC. Aquesta és l'equació que haurà de resoldre Esquerra en el seu Congrés. I llavors, escollir els noms que millor ho poden dur a terme.

I, si les coses es fan així, sense cap mena de dubte el partit republicà s'adonarà que cal estrènyer llaços amb l'altre partit catalanista. No es tracta tant de trencar immediatament el govern amb el PSC com de teixir ponts i complicitats amb CiU de cara al futur. És clar que des de la banda convergent també hi han de posar els seus granets de sorra. Perquè la casa gran del catalanisme serà comú amb CiU i ERC. O ni serà casa, ni serà gran, sinó un gran desert nacional.