Que una pinacoteca de primer ordre europeu com El Prado augmenti en 22.000 metres quadrats el seu espai és una bona notícia per als amants de l’art. Però la festa s’aigualeix quan el rei Joan Carles aprofita per recordar que el museu “ens identifica com a nació” i fa referència, esclar, a la imperial nació espanyola: malament anem perquè el Prado és un dels exemples més de la visió centralista i gens amatent a la diversitat de la vella Espanya de sempre. Només cal veure la presència migrada del català en les publicacions en paper i electròniques del museu, que és testimonial.
Més enllà de la forma, és el model allò que es qüestiona. L’ampliació ha costat 152 milions d’euros, xifra que, per cert, gairebé ha acabat duplicant el pressupost inicial. Aquesta generosa –i necessària- inversió contrasta en canvi amb la manca d’inversions del Ministeri en infraestructures culturals a Catalunya. El Govern de l’Estat aconsegueix figurar a tots els patronats amb unes aportacions que disten de ser substancials. Pel que fa al Mnac, per exemple, aporta només 2,5 milions d’euros del total de 20,4 que té el museu, el més important del món pel que fa a romànic i part del gòtic. Dit d’una altra manera, l’ampliació del Prado equival als diners que el Ministeri dedica al Mnac durant 60 anys. Aquest baix nivell d’aportació es repeteix en el cas del Macba (1 milió d’euros sobre 14 milions de pressupost total) i només arriba a una certa equitat amb el Gran Teatre del Liceu.

Evidentment, el model que cal defensar és el de màxim protagonisme de la Generalitat en la gestió dels equipaments propis. Però si el Ministeri vol apostar per la descentralització de la cultura, ho ha de fer amb proporcions més generoses. Si no s’estén la sospita que el Ministeri compra, i a molt bon preu, la seva presència a patronats i demés organismes públics. I que en dissol la seva genuïna catalanitat i hi col·loca els seus logos quan, en realitat, allò que de debò interessa són les infraestructures culturals de la capital.