El govern britànic no bloquejarà el futur referèndum d'autodeterminació a Escòcia, després de la inapel·lable victòria electoral aconseguida per l'independentista Alex Salmond. Cert, Espanya no és el Regne Unit, però l'independentisme parlamentari català tampoc no és l'escocès.
Segons les enquestes, no és gens clar que a Escòcia hi hagi una majoria social favorable a la secessió del Regne Unit. Tot i això, l'Scottish National Party (SNP), encapçalat per Alex Salmond, ha escombrat els seus oponents en les recents eleccions del país i podrà governar en solitari al haver assolit la seva majoria absoluta. Tot i que l'SNP ha centrat la seva campanya en l'economia i en buscar la millora del benestar dels escocesos, la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació també ha figurat entre les promeses electorals de Salmond i companyia. Dit i fet, el primer ministre escocès ha afirmat que serà a la segona part del seu mandat, que acabarà el 2016, quan es durà a terme el referèndum.
La resposta del govern britànic ha estat clara: Londres no s'oposarà a la convocatòria del referèndum, tot i que l'executiu britànic, format per liberals i conservadors, farà campanya pel no. "Suposo que podríem qüestionar-nos constitucionalment on recauen els poders, però no crec que fos un ús raonable del temps de ningú", ha afirmat el secretari d'Estat per Escòcia, Michael Moore. Una reacció exemplar, de respecte democràtic i de la voluntat popular, impossible de produir-se a l'Estat espanyol. Queda clar, doncs, que tot i que els dos països formen part de la Unió Europea, estan a anys llum pel que fa a qualitat democràtica.
Però aquest fet no pot ocultar la principal gran lliçó que ha d'extreure la nació catalana del cas escocès: que no hi haurà independència si l'independentisme no esdevé sinònim de bona gestió, de millora social i de seriositat. Dit d'una altra manera, i sense voler caure en el mimetisme fàcil: Catalunya no té cap SNP. Salmond ha sabut dur a terme una bona gestió de govern sense renunciar, a la vegada, als seus postulats nacionals. En l'anterior legislatura, quan no tenia majoria al Parlament, l'SNP ja va intentar tirar endavant el referèndum, buscant complicitats amb l'oposició que finalment no va trobar. Però mai no va frivolitzar sobre la independència, ni mai va deixar d'oferir una imatge seriosa.
Centrant-nos en el Parlament del Principat, que és on l'independentisme i el sobiranisme tenen més força, hi trobem dos partits que es declaren obertament independentistes, Esquerra i Solidaritat Catalana, i dos més que compten amb diversos parlamentaris independentistes, CiU i ICV, tot i que cap de les dues formacions se'n declara obertament. Cap d'ells no ha sabut combinar amb encert aquest binomi: fermesa nacional i bona gestió (política i d'imatge).
CiU i ICV continuen navegant en la més absoluta ambigüitat nacional –els primers no escapen del peix al cove, els segons encara parlen d'un federalisme irrealitzable- i sembla que no faran el pas fins que el procés estigui més avançat.
Esquerra, per la seva banda, va saber canalitzar aquest discurs quan era a l'oposició, però el seu pas pel govern amb dos tripartits –el segon dels quals encara incomprensible per molts dels seus antics votants, especialment tenint en compte que havien de desenvolupar un Estatut i un sistema de finançament amb el qual estaven en contra, governant amb uns socis que l'acabaven d'expulsar- però el seu pas pel govern ha desinflat moltes de les esperances que havien generat.
Per la seva banda, Solidaritat compta amb el greu problema -deixant de banda alguna imatge poc edificant- que li manca un relat que vagi més enllà del de proclamar la independència. És cert que han presentat propostes interessants –dació en el pagament d'hipoteques, reducció de salaris dels parlamentaris, etc.- però també ho és que no tenen cap full de ruta establert en l'eix social. Aquest fet s'agreuja encara més en els seus candidats a les municipals, ja que tenir com a únic nexe d'unió independència i "regeneració democràtica" per a l'administració que gestiona el dia a dia dels ciutadans és més que insuficient.
Seria injust no reconèixer que aquests partits –en especial, CiU i ERC- han ajudat a fer avançar nacionalment el país, però aquesta constatació no és incompatible amb la certesa que haurà de ser la societat catalana la que vagi sempre dos passos per endavant en el procés d'alliberament nacional.
