"Els déus enceguen als qui volen perdre". Aquesta frase atribuïda a Plutarc sintetitza la situació dels dirigents de l'Espanya borbònica davant l'esclat de la majoria per la independència a Catalunya i davant de l'enfonsament del bipartidisme, passats set anys de la més profunda crisi des de la mort del General Franco.
Els resultats de les eleccions d'aquest any enrunaran l'estabilitat de la segona restauració borbònica i la seva oligarquia mostrarà la seva incapacitat per oferir un projecte de futur per al difícil segle XXI que ens espera.
L'esclat en aplaudiments dels diputats del PP en conèixer la sentència d'inconstitucionalitat de la consulta del 9 de Novembre enmig del Debate del estado de la Nación va ser un exemple de la ceguesa del nucli dur del règim: van aclamar l'exclusió del consens constitucional dels dos milions tres-cents mil catalans que van anar a votar. Des de l'annexió de Catalunya a Castella, l'any 1714, el Regne d'Espanya ha sotmès sempre per la força el poble català, amb guerres civils, amb bombardeigs, amb Estats de Guerra, amb dictadures militars.
Només amb la Constitució de 1978 la monarquia borbònica havia aconseguit el consentiment dels nostres ciutadans i va haver de restablir, prèviament, la Generalitat republicana. Però la majoria del poble català ha abjurat d'aquella constitució després que el Tribunal Constitucional modifiqués l'Estatut que havia ratificat en referèndum. Només la tradició autoritària borbònica explica que els diputats espanyols celebressin la imposició de les seves prohibicions mitjançant la violència jurídica, en comptes de preocupar-se per la reducció de l'adhesió al règim constitucional.
L'ovació a favor de la sentència contra el 9-N recorda l'exaltació patriòtica que va provocar l'encès discurs patriòtic d'Antonio Maura en defensa d'"el inconsútil manto de la soberania nacional" contra la tímida proposta d'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1918. Davant aquesta negativa els diputats catalans, encapçalats per Francesc Cambó i Marcel·lí Domingo, es van retirar de les Corts espanyoles. Quan desenes de països europeus assolien la independència acabada la Primera Guerra mundial, l'oligarquia borbònica era incapaç d'admetre l'autonomia catalana. Ara que Escòcia ha celebrat un referèndum sobre la independència els resulta impensable permetre'l a Catalunya. La Pau de Versalles va portar a una crisi econòmica que va agreujar la fallida del règim de la primera Restauració, i aquesta va generar la dictadura de Primo de Ribera, l'any 1923, i com a reacció a la proclamació de la República Catalana, l'any 1931.
El "cas Pujol" posa de manifest com la Catalunya autonòmica formava part de la corrupte monarquia constitucional"
Els processos judicials oberts per causes de corrupció han posat a la vista de tothom les tripes del règim borbònic, tot i que no s'ha penetrat en el nucli més dur. La saga del cas Gurtel i Bárcenas ha destapat com els personatges més castissos com "el bigotes" manipulaven contractes públics de segon nivell amb institucions públiques secundàries com Ajuntaments i Comunitats autònomes per imports de desenes de milions d'euros. La jutgessa Ayala evidencia les enormes dimensions de les xarxes de clientelisme corrupte de la "Junta de Andalucia" dels ERE i dels cursos de formació professional.
El "cas Pujol" posa de manifest com la Catalunya autonòmica formava part de la corrupte monarquia constitucional. Tot i així, l'any 2015, es continuen invertint milers de milions d'euros en l'AVE en benefici de reputades constructores i entitats financeres que tenen places reservades per a futurs expresidents i exministres. Ens hem escandalitzat amb el cas Bankia, amb Rodrigo Rato i Blesa, però mentre ens entreteníem amb els 15 milions d'euros de les targetes "black" l'Estat espanyol pagava 1300 milions d'euros a l'intocable Florentino Pérez. Hem vist el cas Urdangarin i Cristina Borbón, però el seu sogre Juan Carlos I ha abdicat sense cap investigació per destapar com ha acumulat la seva enorme fortuna.
L'ofuscació de l'Espanya borbònica es posa de manifest, també, en la reacció davant aquesta obertura en canal de les ferides més putrefactes. Al debat de l'Estado de la Nación els dos partits monàrquics es van retreure de manera obscena els múltiples casos de corrupció que els afecten. Els dirigents espanyols no volen veure que el corrompiment és una part estructural del règim postfranquista, no uns casos excepcionals. Aquest element congènit deriva, en darrer terme, de la impunitat dels crims contra la Humanitat comesos pel franquisme. Aquesta ha permès la continuïtat dels poders econòmics espanyols, alhora que ha generat una situació d'"anomia", de manca de normes morals.
La legislatura vinent la majoria del poble català convertirà una crisi del règim de 1978 en una crisi d'Estat, la crisi final del Regne d'Espanya i el naixement de la República Catalana"
Com assenyalava la xilena Fabiola Letelier quan els delictes més greus no són castigats, tota la resta és tolerable. Aquesta anomia moral afecta també l'opinió pública espanyola que s'escandalitza en veure com es malbaraten els diners públics, però no es creen referents ètics sòlids. A Espanya no han existit moviments contra la impunitat dels règims militars com a Xile, Argentina o Guatemala, o Comissions de Reconciliació com a Sud-àfrica, excepte el moviment per la memòria històrica. L'absència de cap commemoració oficial d'un referent ètic i pedagògic com Francisco Giner de los Rios, el fundador de la Institución Libre de Enseñanza, en el centenari de la seva mort el passat mes de febrer, és una altra mostra de l'anomia de l'Espanya borbònica. Perquè Giner era un republicà convençut, que abominava de les pràctiques i els dogmes que dels règims monàrquics espanyols.
Les eleccions de 2015 finiquitaran l'estabilitat que el règim constitucional de 1978, que va establir un sistema electoral que assegura les majories dels grans partits mitjançant les circumscripcions provincials, la meitat de les quals elegeixen menys de 5 diputats. Tot i aquest disseny es produirà un gran fraccionament a tots els nivells institucionals que produirà, per primera vegada, una inestabilitat sistèmica. Es retornarà a una situació anàloga a la que es va produir entre 1917 i 1923 en la que es van succeir els governs de concentració nacional, presidits per Antonio Maura, que aplegaven conservadors i liberals i, també, la Lliga Regionalista, encapçalada per Francesc Cambó.
Aquesta inestabilitat obrirà una finestra d'oportunitat per a la majoria per la independència catalana. La "gran coalició PP-PSOE" que preparen els directors de les empreses de l'IBEX només retardarà l'ocàs de l'Espanya borbònica, perquè repetirà els passos de la coalició entre conservadors i socialistes de Grècia. La legislatura vinent la majoria del poble català, si té l'alçada ètica i la intel·ligència necessàries per no aglutinar els ciutadans espanyols, sinó per dividir les seves forces polítiques, convertirà una crisi del règim de 1978 en una crisi d'Estat, la crisi final del Regne d'Espanya i el naixement de la República Catalana.