El 2008 està sent un any difícil per al catalanisme. Amb el govern tripartit empantanegat amb la crisi econòmica i la falta de finançament, amb uns partits -alguns més que d'altres- que han viscut crisis o debats interns de certa entitat, i amb una societat civil que només s'ha ajuntat a l'hora de reclamar més diners a Madrid. En aquest context, la diada nacional, que se celebra dijous que ve es preveu, com a mínim, complicada per la divisió dels diferents sectors del catalanisme.
Catalunya és l'únic país que en molts anys no ha aconseguit fer un acte unitari de força el dia nacional. Ningú s'imagina un 4 de juliol als Estats Units sense els demòcrates i els republicans junts, o un 14 de juliol amb algun partit francès amagant la bandera, o, sense anar més lluny, un 12 d'octubre en què el cap de l'oposició no assisteixi als actes del govern espanyol. Doncs a Catalunya tot això sembla possible sense que ningú es posi les mans el cap. I és que la immaduresa d'alguns, la cobardia d'altres i l'esperit tàctic dels de més enllà fan que cadascú, entitats o partits, facin la guerra pel seu cantó l'11 de setembre, que massa sovint s'oblida per què i contra qui se celebra.
Amb aquesta divisió Catalunya, o la societat catalana, demostra que a més de ser un país incomplet, encara és una nació immadura. No es tracta tant que partits i entitats no puguin tenir el seu propi acte. s més, han de tenir el seu propi espai. Però el que no es pot permetre el país en un període de crisi i d'enfrontament amb l'Estat espanyol com l'actual és que no hi hagi un acte unitari que demostri la voluntat de tots els catalans d'avançar en l'autogovern, cosa que ara mateix sembla que ni tan sols el nou PP català discuteix.
Per tot plegat cal que les misèries dels nostres polítics i els afanys de protagonisme dels que dirigeixen les entitats quedin en un segon pla. Potser ja és massa tard ara per programar un acte unitari, però almenys caldria consensuar els missatges que llançaran cadascun dels actors el dijous que ve. Que la divisió no afebleixi un país que en els pròxims mesos veurà molt probablement com el nou finançament no culmina els seus desitjos i com el constitucional acaba passant un el ribot per un Estatut ja molt depauperat.
