Queden només dos dies per les eleccions generals. És l'hora, doncs, de fer un balanç de les aportacions que la nostra societat civil ha fet a la política en aquests quatre anys de legislatura espanyola que, per desgràcia, són els que marquen els cicles a casa nostra. Cal, però, fer una prèvia i constatar que des del nostre punt de vista els partits nacionalistes no han estat a l'alçada.
Si fem una ullada al retrovisor i ens traslladem al març del 2004, trobem dos partits, tant CiU com Esquerra amb una trempera nacional envejable. L'expulsió de Carod-Rovira del govern havia rearmat encara més els republicans de cara a buscar fites més altes a les generals. A la banda convergent, la sortida del govern va servir per recuperar un discurs d'ambició nacional abandonat amb el pacte del Majestic.

I tot aquest capital polític on ha anat a parar? Per què en quatre anys hem passat de la il·lusió al desert nacional? I, sobretot, quina part de responsabilitat és atribuïble a la societat civil? En aquest context podem diferenciar dues menes d'organitzacions. Aquelles que s'han ocupat només dels problemes econòmics, sense importar-los que la crisi viscuda pel país és d'arrel política, i aquelles organitzacions de caire eminentment catalanista que s'han passat els quatre anys denunciant els abusos de l'Estat.

Cap de les dues han tingut gaire èxit. Les primeres no han tingut prou capacitat per liderar les demandes del país i provocar noves adhesions a la reivindicació bàsic de noves infraestructures. De fet en aquesta legislatura el PSOE només s'ha limitat a acabar les grans obres planificades pels governs Aznar a Catalunya: el TGV i la nova terminal de l’aeroport del Prat. Després d'això, el desert.

El balanç pel que fa a les entitats catalanistes és força desigual ja que les constants denuncies contra la manca d'inversió o les agressions de l'Estat a Catalunya no s'han traduït en demandes polítiques dels partits, ni tan sols en plena campanya electoral.

La desorienació del país, doncs, va més enllà de la política. Tot i la potència que té la societat civil a casa nostra, la seva capacitat de denuncia, la manca d'una estratègia conjunta la perjudica. Ni té prou força per influir de forma determinant en els pactes polítics amb Espanya ni acaba de tenir la capacitat de convocatòria necessària entre els catalans. En els pròxims mesos, doncs, caldrà una gran reflexió. Sabem on és la brúixola, però no com fer-la servir.