Al calaix de la Generalitat no hi ha un duro. Aquesta setmana hem conegut dos fets que demostren que el sistema de finançament actual condemna els catalans a la precarietat i a dependre de les inversions de l'Estat perquè el país rutlli. I en temps de crisi la sobirania econòmica és bàsica per a la supervivència de la nació. D'aquí la importància d'obtenir un bon finançament. Sense diners no hi ha ni trens ni carreteres ni escoles, ni es poden finançar polítiques educatives i socials que reforcin la identitat catalana.
Per exemple, hem conegut que el departament d'Acció Social i Família no pot fer front a més de 37.000 peticions d'ajuda dels afectats per la llei d'autonomia personal i atenció a la dependència. Les ajudes, de moment, estan congelades perquè no hi ha prou diners disponibles. A més a més, la llei estatal que regula la dependència envaeix competències de la Generalitat.

Encara més greu és el segon cas. El govern s'ha vist obligat a recórrer al finançament privat per poder continuar la construcció de la línia 9. El metro de Madrid s'ha finançat amb fons europeus -desviats òbviament pel govern espanyol de torn- i el de Màlaga, per exemple, treu els diners dels Pressupostos Generals de l'Estat. El de Barcelona, en canvi, l'ha de finançar íntegrament la Generalitat. Tot plegat ha provocat l'esperpèntica situació que els partits del govern han recorregut a una fórmula de finançament que va contra els seus programes electorals i declaracions polítiques. "Hem de ser realistes", comentava un alt càrrec el dia que el govern va prendre aquesta decisió.

I és que dia a dia es demostra que el govern no arriba a final de mes, tot i els elevats impostos que paguen els catalans. Per tot plegat és necessari que la crisi del nou finançament no es tanqui en fals. Amb l'empresariat i les entitats socials a favor del govern, no es pot deixar passar l'oportunitat per exigir un nou sistema. No s'entendria que tot plegat acabés amb una mena de pacte com el que Mas i Zapatero van subscriure d'amagat a la Moncloa. Montilla ha donat un cop de puny sobre la taula, però encara ha de demostrar que no li tremolarà el pols si ha de fer plantar els diputats del PSC al Congrés. Si no és així, Catalunya no arribarà a final de mes en molts anys.