Ja només faltava que la selecció espanyola de futbol accedís a la final de l'Eurocopa. El rearmament del nacionalisme espanyol és cada dia més evident. Ara, fins i tot Cuatro, el canal de televisió en obert de Prisa, el grup mediàtic de l'esquerra espanyola, llança proclames més pròximes al falangisme que no pas al progresisme nacional que creuen que professen. Només cal sentir aquests dies la retransmissió d'algun partit de "la roja" -com ells i també, sorprenentment TV3, anomenen- per adonar-se fins a quin punt l'esquerra espanyola ha deixat enrera els complexos que arrossegava els primers anys de democràcia.
Aquest nou patriotisme, que ja va predicar el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, en l'última campanya electoral, és, sense dubte, més atractiu que el que ha predicat durant anys el PP. Paradoxalment, però, el reforça i el complementa. Com molt bé assenyala avui en un article a l'Avui el mestres Salvador Cardús, "el nacionalisme espanyol s'ha fet atractiu, si no seductor". I és que l'extensió del nacionalisme espanyol a l'esquerra li ha donat una pàtina de normalitat que no tenia fins ara.
Només cal veure el resultat del Congrés del PP on els sectors del País Valencià, Castella-la Manxa o Andalusia van guanyar el congrés reivindicant un nacionalisme espanyol molt semblant al que predica Prisa i el PSOE. Es tracta d'un nacionalisme més modern i endreçat, més festiu, allunyat de la imatge de caverna dels Aznar, Acebes o Mayor Oreja. Però que ningú s'enganyi, és un nacionalisme amb el mateix objectiu que el que predica Jiménez Losantos: acabar amb aquesta "anomalia" anomenada Catalunya.
I tota aquesta resurrecció agafa a Catalunya en el pitjor moment de la seva història recent. La crisi entre CiU i ERC està tenallant qualsevol resposta efectiva que pugui plantejar el nacionalisme català al rearmament espanyol. L'acte que aquesta setmana ha realitzat Òmnium a favor de l'Estatut n'és una mostra clara. I és que la societat civil catalanista està perdent la capacitat d'illusionar la gent de fora el cercle d'intellectuals més polititzats.
Cal una profunda reflexió política que ha de començar de dalt i ha d'arribar a baix. Primer hauria de ser el president de la Generalitat que, en lloc de demanar als catalans respecte per a les institucions espanyoles, s'hauria de plantar a Madrid per demanar respecte per als catalans, que en referèndum han votat a favor d'un acord (rebaixat) d'entesa amb Espanya. Qui no respecte a qui, senyor Montilla? I és que si ni el nostre president és capaç de defensar-nos, que li podem demanar a la societat civil?
