El dia després de la independència de Catalunya, l'escola catalana esdevindrà quelcom relativament semblant a allò que és ara. I ho seguirà essent durant molt de temps, almenys aquest és el desig de la majoria de ciutadans d'aquest país, i dels seus representants.
Una escola que parla en la llengua pròpia del país, amb arrels profundes en la catalanitat, i alhora una escola oberta al món, capaç d'acollir i integrar diversitat de tota mena a les seves aules.
Aquesta és l'escola catalana des de fa tres dècades, i tothom s'hi ha de sentir reconegut i satisfet per aquest èxit. Primer, els responsables de la política educativa. Amb matisos i variacions, els diversos governs de la Generalitat i parlaments constituïts, des dels anys vuitanta, han mantingut amb fermesa l'opció d'una escola catalana en català, una política que ha permès excloure l'educació com un terreny de litigi identitari, i facilitar-hi un espai de catalanitat i d'inclusió alhora.
En segon lloc, i no menys important, hem de reconèixer el paper cabdal dels professionals de l'educació. Si tinguéssim un termòmetre per mesurar el grau de compromís i dedicació, no ja professional sinó també personal, del professorat d'aquest país, observaríem que la temperatura general del sistema és ben alta.
De la bona feina dels professionals en dependrà, en bona part, la viabilitat d'una Catalunya lliure"
Mestres i professors, assessors i gestors de l'educació han estat pacients i persistents a l'hora de posar en marxa l'escola catalana, tant en els temps de bonança, com en els temps de tensió i vaques magres. Més enllà dels temporals polítics i socials, els professionals de l'educació han estat el pal de paller que ha permès una elevada qualitat del sistema en termes socials.
I en tercer lloc, no podem deixar al marge les famílies. Són elles les darreres destinatàries de la proposta d'escola catalana, i sempre han manifestat un esforç i una voluntat de suport que no té preu, sense els quals tampoc podríem explicar on som ara. Han cregut en la participació en els òrgans de govern de les escoles, i també en la gestió d'alguns serveis escolars. I tot i que no podem parlar de manera generalitzada d'una implicació massiva de mares i pares, en aquesta cas la qualitat ha compensat la baixa quantitat.
Des d'Espanya arriben missatges negatius, intents de desestabilització del model d'escola catalana. Però els qui ho intenten no saben que topen de front amb un model molt sòlid i que tenen les de perdre. Perquè Catalunya fa pinya al costat del seu sistema educatiu. Els governants, amb mà ferma – ho acaben de demostrar – ; els professionals de l'educació, amb perseverança i convicció; les famílies, amb la confiança que l'educació que el país proporciona als seus fills és de gran vàlua.
I govern, professionals i famílies seguiran treballant en la mateixa línia el dia després de la independència, perquè saben que de la seva bona feina en dependrà, en bona part, la viabilitat d'una Catalunya lliure.
