Que la Unió Europea és una unió d'estats està molt clar en els propis Tractats i, de fet, a Brussel·les ho entenen així. Però també està molt clar que, sota aquests estats membres de la UE, hi ha realitats nacionals amb prou voluntat de ser i amb identitats culturals i lingüístiques que demanen pas i ser presents en aquesta Europa construïda pel estats. I és en aquest escenari que quelcom s'està movent. Si ens fixem en Escòcia, veiem que, després de molts anys, hi ha un govern nacionalista i que la idea d'autodeterminació és ben present, amb un referèdum pel 2010 que veurem com acaba. Un altre front obert és el que està succeint a Bèlgica que, sense entrar en detalls, també shi 'estan fent paleses les desavinences entre els dos grups majoritaris.
I a l'estat espanyol, no cal entrar en detalls donat que ho coneixem pro bé, ens trobem amb Euskadi que, com Escòcia, té un referèndum a les portes. I pel que fa a Catalunya, és evident la seva identitat pròpia i diferenciada, tant en l'aspecte cultural com en el lingüístic, que impulsa a la ciutadania catalana a lluitar per assolir més quotes d'autogovern.

Tot i que en política sembla que res es mou, si fem memòria, contarem més de deu estats nous que, abans de la caiguda del mur de Berlín no existien com a tal, fet que demostra que la política és dinàmica i canviant. Ja veurem, doncs, com evoluciona tot i quin serà el paper de la UE. Per si de cas, el que cal és mantenir la identitat i els trets culturals i lingüístics diferents, que no és altre cosa que mantenir la pròpia identitat