No havien passat gaires anys de la fi de la desastrosa II Guerra Mundial, quan el 9 de maig de 1950 Robert Schuman va presentar la declaració, ara ja coneguda com declaració Schuman, en la que fixava les bases de la construcció europea. Es tractava de posar en relleu els valors del diàleg intercultural i, sobretot, evitar la confrontació entre els estats europeus. Des de llavors, el 9 de maig s’ha institucionalitzat com a dia d’Europa i, per tant, se celebren diferents efemèrides en moltes ciutats i pobles de la Unió Europea, amb la finalitat de recordar la importància de la unió dels europeus i, per contra, rebutjar qualsevol tipus de confrontació. Des de llavors, han passat molts anys, més de cinquanta, i naturalment molts fets que han condicionat els ciutadans europeus i la Unió Europea en general. Avui, ja són vint-i-set els estats membres, amb moltes identitats nacionals que volen ser-hi presents i amb cinc-cents milions de ciutadans. Som una gran família, l’europea, que per la seva història i per la capacitat econòmica, cultural i política, ha de ser un referent en el món, amb capacitat d’influir i aplicar els seus valors que són el diàleg, el multilateralisme, la solució pacífica dels conflictes, la tolerància, els drets humans i, en definitiva, la pau. En aquest escenari, la UE ha de potenciar la seva capacitat d’influència exterior amb l’aplicació de la voluntat política en clau europea i també, de cares a dintre, ha de potenciar totes les realitats nacionals, no només les estatals, tant polítiques com lingüístiques. Com més cohesionada, més acceptada, sigui la UE, des de dintre, més capacitat i legitimitat tindrà per mostrar-se forta de cara a l’exterior.
