A casa nostra estem en ple debat sobre el ‘manifiesto' en el que polítics, intellectuals i també mitjans de comunicació s'han posat d'acord per exigir que el castellà sigui llengua comuna a tot l'estat espanyol, per sobre de les llengües pròpies de cada comunitat. No és la primera vegada que surt a la llum una acció d'aquesta naturalesa ni tampoc segurament serà la darrera. Ja ha tingut la resposta d'escriptors de Catalunya, Euskadi i Galícia que mostren la seva perplexitat i demostren que les llengües que estant amenaçades són precisament el català, l'eukera i el gallec. D'altra banda, a l'estat veí de França està ben present també el debat sobre el reconeixement a la Constitució de
les llegües regionals, fet que, des del jacobisme francès, ha aixecat moltes veus en contra i, com a l'estat espanyol, les més incomprensibles venen del món acadèmic que contràriament al que hauria de defensar, que és la diversitat, es tanquem en banda, fins el punt de considerar l'opció de reconèixer les llengües regionals com la negació de la República i, en cap cas, voldrien veure el reconeixement dins la Constitució. Veiem doncs que el lema de la Unió Europea Units en la Diversitat, nomes fa referència a la diversitat estatal, ja que aquests tenen els seus propis mecanismes per defensar la cultura i la llengua estatal i, sovint, mostren desinterès i, fins i tot, despreci per cultures que no consideren seves però que estan administrativament dependents del propi estat. El que està clar és que la cultura, la identitat i la llengua dels pobles i de les nacions sense estat, només les defensaran amb eficàcia les pròpies institucions i els ciutadans autòctons. Així, un cop més, ja veiem que si no som nosaltres mateixos que defensem i usem el català, la nostra llengua tindrà un futur incert.