La França sorgida de la revolució, ja fa dos-cents anys, va instaurar el lema de la diversitat, fraternitat i igualtat, que sembla molt democràtic i just, però que, amb el decurs del temps, va suposar l'hegemonia cultural i lingüística a l'entorn del francès, amb la pràctica desaparició institucional i mediàtica de les altres llengües parlades, entre les que s'hi compte el català, dintre de l'àrea geogràfica que conforme l'estat francès.
D'un temps ençà hi ha tímides, difícils i alhora lloables, per la dificultat i poc suport oficial, accions de recuperació de la cultura i les llengües que es parlen a França i que l'aparell estatal ha anat eliminant. Semblava que s'estava en el bon camí, donat que hi havia la possibilitat ferma de que hi hagués un reconeixement oficial de les cultures i llengües oprimides, però altra vegada ha sorgit el jacobisme i el Senat francès ha vetat qualsevol reconeixement. És una llàstima que un estat que se les dóna de democràtic i que és bàsic per a la construcció europea, el lema de la qual és Units en la diversitat, actuí amb una insensibilitat total quan fa referència a la diversitat cultural i lingüística dintre del seu propi estat. La veritat és que els nacionalismes estatals, en aquest cas el francès, sovint són més ferotges que els nacionalismes que defensen una nació, una cultura o una llengua, que no té un estat per defensar-la.
No és un a bona noticia, com tampoc ho és el NO irlandès al Tractat de Lisboa o la posició del govern txec respecte del mateix Tractat, ja que representen diferents formes de manifestació nacionalista i egoista, molt allunyades de la diversitat que pregona la Unió Europea. Esperem que, des del poders dels estats es reflexioni i es vegi la diversitat cultural i lingüística com un valor i no com un problema.
