Sabem que la construcció europea no és un camí de roses, que es fa difícil trobar punts d'acord per avançar junts els vint-i-set estats. És evident que en els començaments de l'escenari comunitari, ja fa més de cinquanta anys, quan eren sis els estats membres i només hi havia acords en matèria econòmica, tot era molt més fàcil. Avui en dia, amb vint-i-set estats i amb propostes d'acords que superen l'àmbit econòmic i s'endinsen en la gestió política interior i també exterior i de defensa, tot és molt més complex i més, tal com s'entén a la Unió Europea que s'ha d'avançar, fent-ho amb el consens de tots els estats membres. Així, en aquest escenari, hem vist crisis recents com les dificultats de trobar posicions comunes en la guerra de la ex-Iugoslàvia, o la de Iraq i, fins i tot, en la situació actual de Kosovo, sense oblidar la crisi institucional de la fallida Constitució europea. Semblava que, amb el flamant Tractat de Lisboa, s'havia arribat a un acord de mínims per avançar junts, però la crisi s'ha tornat a instal·lar a la UE, després del fracàs del referèndum d'Irlanda i la posició en contra del Govern txec, que encara ha de ratificar el Tractat. A més, també en matèria de polítiques d'interior, es veuen evidents posicions diferenciades en aspectes com la gestió de la immigració, com s'ha fet palés després de les accions preses pel govern Berlusconi. Estem doncs en un moment difícil de la construcció europea que, pel be dels ciutadans, hauríem de superar i fer un pas endavant que permetés posar en marxa el Tractat de Lisboa que, si s'aplica en clau europea, ofereix elements importants per gestionar polítiques d'interior comunes i també significatius passes cap a una política exterior i de la defensa comuna que ha de permetre a la UE ser un actor influent en el món, fet que, a la llarga, anirà en benefici de la pròpia UE i, aplicant els principis i valors comunitaris, també serà beneficiosa pel món en general i per la ciutadania europea.