Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957), és doctor en Filologia Catalana i Graduat Social. Ha estat diputat al Parlament de Catalunya entre els anys 1988 i 1995, ha presidit el Consorci per a la Normalització Lingüística. Ha publicat una desena de llibres i informes sobre la llengua catalana i la política lingüística. Des d'aquest mes de gener passat, és el secretari de Política Lingüística de la Generalitat, substituint Antoni Mir, que dirigeix la Casa de les Llengües.
Se li ha de donar molta corda, al català?
A totes les llengües. A qualsevol llengua parlada per una societat humana se li ha de donar corda, per una raó purament històrica, perquè és necessari que aquesta llengua la parlin els fills, perquè se n'ha de facilitar l'aprenentatge als nouvinguts i perquè qualsevol comunitat lingüística ha de defensar que la seva llengua sigui present en tots els àmbits de la vida, i això passa tant amb el català com amb el rus. Donar corda al català, per tant, no implica cap anomalia.
El pressupost d'enguany per a la Secretaria de Política Lingüística és d'uns 3 milions d'euros. A més de la campanya "Dóna corda al català", en què s'invertiran?
La campanya publicitària que veurem durant tres setmanes costa uns 700.770 euros, tot i que molts mitjans de comunicació han interpretat que els 3 milions eren per a la campanya. La partida de 3 milions d'euros pertany al pressupost que nosaltres tenim per a l'any 2005 de subvencions i ajuts a les entitats sense ànim de lucre, per a la dimensió més territorialitzada de la llengua, mitjançant els centres de Normalització Lingüística, i per a activitats de foment de l'ús de la llengua que naixeran a partir d'aquesta campanya publicitària. La campanya s'emmarca dins les tretze mesures del Pla d'Acció 2004/2005, de les quals una és la realització d'una campanya de sensibilització, que ara hem presentat.
La sensibilització però, no és suficient, calen altres mesures.
Evidentment, i ha de quedar clar que aquesta campanya només és una de les mesures que es portaran a terme. És probable que al llarg de l'any es reprengui aquesta campanya publicitària o se'n faci una segona fase, però el que és segur és que a nivell territorial, i amb una gran col·laboració del Consorci per a la Normalització Lingüística, es faran tota una sèrie d'activitats populars i públiques, adaptades a cada territori, que d'alguna manera aprofitaran el fil conductor i la identificació d'imatge de la campanya.
Havien de passar 23 anys, per tornar a fer una campanya tan important des de la Generalitat?
Jo he insistit molt en els 23 anys, però no és cap crítica subtil pel fet que el Govern anterior no ho hagués fet, perquè a més, la política lingüística al país s'ha de moure, sempre que sigui possible, en el marc d'un consens social i cívic, no ha de ser una arma de lluita política. En aquests temps hi havia hagut, després de la Norma, dues sectorials, "Depèn de vostè" i "Tu ets mestre" i, per alguna raó, no se n'havien tornat a fer. El fet de remarcar el temps que ha passat des de la darrera campanya institucional important ens ha servit per presentar amb força aquest nou pla de política lingüística i, per altra banda, evidencia que per al Govern actual la política lingüística és important, la qual cosa ha quedat demostrada en passar de ser una direcció general del Departament de Cultura a una secretaria depenent de Presidència. Des de l'any 82 fins ara, a més, hi ha hagut tres fets, com a mínim, molt importants, que defineixen un panorama diferent: el fenomen de la immigració, l'aparició i consolidació de les noves tecnologies i la globalització. Tot això situa el paradigma dels usos lingüístics en un altre nivell. Aquesta campanya parteix, doncs, d'una situació substancialment diferent.
Quin paper juga la immigració, lingüísticament parlant?
Calculem, aproximadament, mitjançant els padrons, que en uns mesos emergirà una part de la població immigrada, unes 700 o 800 mil persones, d'orígens molt diferents, que, a diferència de la immigració que va venir entre els anys 50-70 de la resta de l'Estat, s'ha instal·lat no només a l'entorn metropolità o de ciutats grans, sinó que també en nuclis mitjans o petits. Això té un impacte sobre la realitat sociolingüística, sobretot en aquelles zones del territori on la vitalitat de la llengua era més delicada perquè ja hi havia hagut una immigració molt intensa entre els anys 50-70. És innegable que això pot alentir, o fer diferent, si més no, el procés de normalització del català. Però també cal tenir molt present que la immigració, en un país com el nostre, ha estat important, perquè Catalunya ara no tindria vora 7 milions d'habitants ni l'estructura socioeconòmica que té. Per tant, la immigració és una oportunitat. És massa fàcil atribuir al que arriba les responsabilitats del que passa. És essencial per part dels catalanoparlants no parlar als seus interlocutors segons el color de pell que tinguin.
La sortida d'Antoni Mir al capdavant de la secretaria, implica canvis en la política lingüística de la Generalitat?
En absolut, perquè la política de la secretaria està emmarcada en el pla de Govern, per una banda, i en el pla d'acció, per l'altra, dissenyats conjuntament amb l'Antoni Mir. Per tant, no ha d'implicar cap canvi de prioritats o de paradigma. L'Antoni s'encarrega ara d'un projecte que pot ser molt interessant, la Casa de les Llengües, que tindrà tot el suport de la Secretaria de Política Lingüística.
El Govern espanyol afirma ara que la presència del català a la UE depèn del "sí" al tractat europeu. Però fora de l'ús partidista que es fa de la llengua, quines possibilitats reals hi ha que el català obtingui la presència que es mereix a Europa?
Aquesta declaració és maliciosa i respon a la política del bastó i la pastanaga. Espero, sincerament, que les decisions a la UE es prenguin per motius d'alta política, independentment del que els catalans, els balears o els valencians votem en aquest referèndum. Quant a les possibilitats, s'ha obert un escletxa, que no és plenament satisfactòria, però que abans no s'havia obert. El que és evident és que les possibilitats de reconeixement d'una llengua amb plenitud a la UE, al final, depenen essencialment de la voluntat i del marc jurídic de l'Estat dins el qual aquesta llengua és vigent. En aquests moments hi ha un repte que pot arribar a ser simultani, en què l'Estat espanyol ha d'assumir, d'una manera explícita, no com una singularitat, la diversitat lingüística, ja que aproximadament un 45% dels seus ciutadans no parlen exclusivament espanyol.
