ISIDOR MARÍ I MAYANS (Eivissa, 1949) és filòleg. És autor de diversos llibres de sociolingüística, membre de l'IEC i director d'estudis d'Humanitats i Filologia de la UOC. Entre 1980 i 1996 va treballar a la Direcció General de Política Lingüística de Catalunya, ha estat director del TERMCAT i actualment forma part de la Junta Directiva d'Òmnium Cultural. Marí creu que la normalització plena del català passa perquè societat civil i Govern treballin conjuntament.
Òmnium Cultural, el Grup Català de Sociolingüístes i Cercle XXI presentaran als partits polítics catalans cinc punts fonamentals per a la nostra llengua i cultura. Un d'ells és que el català sigui llengua cooficial a l'estat espanyol. Què ens aportaria, això?
Ens permetria aconseguir la igualtat i suprimir els tres privilegis del castellà, que és l'única llengua oficial en el seu territori històric, és l'única que també és oficial en el territori històric de les altres llengües i és l'únic idioma oficial en els organismes comuns de l'Estat. Tothom ha de poder usar el català en les relacions amb els organismes estatals -que contribuïm a sostenir amb els nostres impostos- i l'Estat ha de donar suport per igual, internament i internacionalment, a totes les llengües i cultures.
Però, justament és l'estat espanyol qui posa traves perquè el català sigui una llengua de ple dret a Europa...
No dóna suport ni tan sols ara que l'ampliació i la reforma institucional presenten una bona oportunitat de fer-ho: amb aquesta actitud envers el català confirma que no podem considerar que Espanya sigui el nostre estat. Si el maltès, amb uns pocs centenars de milers de parlants, pot ser oficial, no té cap explicació democràtica que una llengua que ja és oficial per a 10 milions de ciutadans europeus continuï exclosa i marginada. Fins i tot el luxemburguès i el gaèlic irlandès, que no són oficials a la UE, han tingut prou suport dels seus respectius estats per a aconseguir una plena participació en tots els programes culturals i educatius. Espanya no ha volgut fer ni aquesta petita passa. És un escàndol.
Vostè va treballar durant setze anys a la Direcció General de Política Lingüística de Catalunya. Des de la transició s'ha fet un treball important de normalització, però ha estat insuficient. Què creu que ha fallat?
Al costat dels possibles desencerts i inhibicions, hi ha dos factors importants a tenir en compte: l'oposició del nacionalisme espanyol i els canvis que s'han produït en l'entorn social, com ara la immigració i les tecnologies. Justament, el document que presentem indica els objectius pendents: viure plenament en català; aconseguir que sigui la llengua comuna compartida en la convivència intercultural; fer que l'àmbit lingüístic sencer sigui un espai i un mercat sense fragmentacions administratives; i reclamar la igualtat amb les altres llengües i cultures, tant a l'Estat com a la UE i a les Nacions Unides.
En poques paraules: ser tractats com qualsevol llengua no subordinada. Però hi ha terrenys especialment resistents.
En aquests àmbits és on cal fer un esforç imaginatiu especial. És el cas del cinema. Doncs podem començar pel doblatge de pel·lícules adreçades al públic infantil. Fins i tot els països que no fan doblatge, doblen les pel·licules infantils. Sabem, per l'afer Harry Potter, que hi ha moltes famílies disposades a mobilitzar-se per reclamar cinema infantil en català. Em sembla que tot plegat justifica que el Parlament i el Govern donin tota la força legal necessària a l'exigència de doblatges de cinema infantil. A partir d'aquest punt, es podria vèncer la resistència de les grans companyies distribuïdores i exhibidores.
L'àmbit privat incompleix sovint la llei de Política Lingüística. Hi ha d'intervenir més, el Govern?
Ningú és partidari de les sancions. Primer cal identificar alguns casos flagrants d'incompliment i intentar que es resolguin per mitjà de l'arbitratge i la conciliació. Si no és possible, hem d'explicar públicament les raons per tal de legitimar una sanció. Perquè el que no pot ser és que el ciutadà que veu atropellats els seus drets lingüístics es trobi en la impotència i aquell que els atropella es quedi en la impunitat.
Quina responsabilitat té la societat en les polítiques de normalització lingüística del Govern?
