FRANCESC DE DALMASES (Barcelona, 1970) és director de la revista ONGC i és president de l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC). Treballa com a logista d'Acció Solidària, i gràcies a aquesta feina, ha viatjat a Kosovo, Albània, Afganistan i d'altres països. Assegura que el Govern de Catalunya no té una voluntat explícita de desenvolupar una política de mitjans de comunicació nacional.

Quin és l'estat de salut del mercat de comunicació en català?
Evidentment, estem molt millor del que estàvem, perquè venim d'una situació de repressió política, social i cultural. Ara però, som en una cruïlla, o consolidem un espai comunicatiu en català o desapareixem finalment, no només com a espai comunicatiu sinó com a cultura, com a llengua i com a nació. No hi ha punt intermedi, juguem al tot o res.

Qui té la màxima responsabilitat per evitar que s'erri en el camí triat?
Com totes les situacions que han estat provocades per una repressió política, no es pot apel·lar només a les condicions de mercat, és a dir, a consumidors, editors, distribuïdors, etc, sinó que tant els que han estat governs agressors com els que han estat agredits tenen una responsabilitat molt forta per tornar a situar les coses en el lloc on pertoca. Les responsabilitats entre el sector públic i el privat són compartides al 50%.

A l'Estat hi ha grups de comunicació molt potents que tenen ajudes econòmiques i polítiques del Govern espanyol. El fet que a Catalunya aquest esquema no es doni, dificulta el creixement d'aquest espai comunicatiu?
L'estructura empresarial a casa nostra és la que és. Però tenim grups mitjans, que amb 5 o 6 capçaleres, com el Grup Enderrock, Cultura 03 (Sàpiens, Nat) o el Grup 62 han esdevingut referents en el seu sector. Aquí és on s'ha d'invertir amb força, perquè són la punta de llança i la gran esperança del nostre sector.

La Generalitat també dóna subvencions a grups com Zeta, Godó o Planeta, entre d'altres, pel fet d'operar a Catalunya...
Als nostres grups el Govern els ajuda més o menys, però el que és segur és que ajuda moltíssim aquests grups, inclòs Prisa, que fins ara no sucava. Són grups que no estan ni tan sols per la consolidació d'un espai comunicatiu propi, i de fet, se'ls enfot bastant el país i la llengua perquè, de forma legítima, no entren dins dels seus objectius estratègics de mercat. Però el que no és legítim ni lògic és que el Govern català, amb els diners dels catalans, subvencioni grups de comunicació espanyols i espanyolistes.

A què atribueix aquesta política de subvencions?
A un pur contrasentit, que no es pot justificar amb l'excusa que, si s'ajuda a mitjans en català, també cal fer-ho a mitjans en una altra llengua presents a Catalunya. Això el Govern ho ha fet sempre, i el resultat és que esmercem recursos en un objectiu que no és el nostre. El Govern ha de ser prou valent per aplicar una política de discriminació positiva cap a uns mitjans que, en el seu propi territori es troben en una situació d'inferioritat de condicions. Si algú vol treure una revista en espanyol, no tindrà cap problema per trobar un distribuïdor, però si és en català i vol arribar arreu dels Països Catalans, necessita fer una combinació estrambòtica de distribuïdors. El Govern no ha de permetre que els mitjans catalans hagin de pagar aquests peatges, i que a més, hagin de competir amb grans grups espanyols carregats de subvencions i ajuda estatal.

És partidari que el Govern català estableixi una regulació més estricta en l'entrada de grans grups forans?
El que diré es considera políticament incorrecte, però necessitem mesures proteccionistes molt potents, i l'únic que està en situació d'aplicar-les és el Govern, perquè és qui atorga les llicències en premsa, ràdio i televisió, i no pot apel·lar només a criteris de mercat o de potència econòmica dels grups que hi ha al darrere. El seu criteri ha de ser una cosa tan simple com preservar el dret dels ciutadans catalans que a casa nostra tinguem uns mitjans en la nostra llengua.

El Govern no dóna prioritat a aquest dret?
No només no tenim aquesta capacitat de triar, sinó que grups que tenen una visió totalment homogènia de l'Estat s'estan instal·lant còmodament al nostre país amb un projecte molt clar.

Considera que la Generalitat dóna massa facilitats a aquests grups estatals perquè s'instal·lin a Catalunya?
En la mesura en què no protegeixes els teus, estàs facilitant l'entrada dels altres. El problema és que el Govern no té una voluntat explícita de fer una política de mitjans de comunicació nacional, i en aquests moments, és urgent que existeixi aquesta política, que ha d'incloure una discriminació positiva molt potent, la creació de normatives que facilitin l'actuació de mitjans en la nostra llengua, i la dinamització de normatives que impedeixin que grups externs estiguin actuant aquí amb tanta o més facilitat que els que són del país.

El mercat del català és més gran del que sovint es vol fer creure?
Encara no coneixem quin és el nostre sostre, perquè no hi ha unes dinàmiques de consum homogeneïtzades arreu dels Països Catalans. Però en qualsevol cas, sempre hi ha persones noves que s'incorporen a aquest mercat, i la voluntat de bastir ponts i estructures que facin que la gent pugui triar és la feina que hem de fer les associacions de premsa i els grups de comunicació més rellevants per saber quin és el nostre mercat real. La clau és treballar amb el cervell menys colonitzat i més lliure.

L'actual conjuntura política, amb un govern "amic" a Madrid, potser propicia aquesta relació amistosa amb els mitjans forans...
Bé, però també passava amb l'anterior Govern de Catalunya. Ara hi ha una fictícia sintonia política que també es vol que sigui social i cultural de Catalunya cap a Espanya, i això fa que no es gosi qualificar quins són els mitjans propis i quins els aliens.

Se suposa que els mitjans de la CCRTV són els mitjans propis. Quin paper juguen actualment en la construcció d'un espai comunicatiu nacional català?
El seu rol és vital, perquè en un escenari en què som minoritaris, els nostres mitjans han de tenir clar els conceptes i els paràmetres estrictes de país i de llengua. I TV3 té una dimensió nacional i una potència que potser no ens mereixem... Però tristament, constato que TVC i Catalunya Ràdio viuen un procés d'espanyolització generalitzada des de fa uns anys.

En quin sentit, percep aquesta espanyolització?
És gravíssim que TV3 tingui tants complexes a l'hora de parlar de Països Catalans, o que faci un manual d'usos lingüístics que en el fons, el que diu és que TVC reflectirà la realitat sociolingüística de Catalunya, que suposo que es deu referir a la de Barcelona. Per altra banda, si fa uns anys el més "progre" a TV3 era ser el màxim anticonvergent i antinacionalista del món, ara no només és el més bonic, sinó que són aquesta gent la que controla les redaccions i els continguts que es donen, i la que vigila de prop els periodistes que volen treballar amb independència professional. Tot plegat és molt greu, perquè ens hi juguem el futur de la nació catalana.