Albert Batalla i Siscart (La Seu d'Urgell, 1977) és llicenciat en Ciències de la Comunicació. Secretari general de la JNC des de l'octubre del 2000, deixa aquest càrrec després del congrés que la JNC celebra el cap de setmana del 6 i 7 de novembre, per presentar-se a la presidència de l'organització. És regidor de govern de l'Ajuntament de la Seu d'Urgell des de 2003 i diputat de CiU al Parlament de Catalunya en aquesta legislatura.
Aviat farà un any del nou govern tripartit. Des d'alguns mitjans de comunicació i segons diversos opinadors, CiU encara no ha trobat la seva estratègia com a partit de l'oposició. Tenen vostès una estratègia definida?
Convergència tenia abans de les eleccions nacionals un repte que molts pronosticaven impossible: guanyar per setena vegada seguida les eleccions a Catalunya, consolidar el relleu d'Artur Mas que venia darrera d'un lideratge molt sòlid i expansiu com el de Jordi Pujol, demostrar que els 23 anys de Govern eren un actiu i no un passiu per a la nostra opció política, i finalment, encarar tot això amb un bon encaix entre Convergència i Unió. I ho vam fer! Després, els pactes de govern van anar com van anar i això no és fàcil d'assumir d'entrada, però penso que ara tothom ja sap quina és la nostra feina d'oposició i la fem amb molta seriositat i responsabilitat. El que passa és que sovint ens trobem que el propi govern es fa la seva pròpia oposició. Una cosa ben inèdita, però que no deixa de complicar-nos la nostra tasca.
Tot i aquest bon encaix, després de l'últim congrés d'Unió va semblar que a CiU hi havia diferències entre els seus socis. Encara seria possible una fusió?
Crec que hem d'avançar cap a la formació d'una sola força política. Si a això se li'n diu confluència definitiva d'estructures o bé fusió, m'és igual. L'espai que CiU ha representat i representa a Catalunya és fonamental que es mantingui, però sobretot que creixi, i per això cal tenir una actitud constant de sumar i no de separar o dividir. La Convergència i Unió que jo vull és una eina forta, clarament nacionalista i de progrés.
Amb tot, el sentit del vot a la Constitució europea ha obert una esquerda entre CDC i UDC. Fins a quin punt les diferents postures poden afectar els plantejaments globals de CiU?
A Convergència i Unió és més important allò que ens uneix que el que ens separa. Jo no comparteixo el sí d'Unió a la Constitució Europea, però el respecto perquè és fruit d'una reflexió i debat del Congrés del partit. Estic convençut que aquesta serà també l'actitud d'Unió davant la decisió de Convergència Democràtica de Catalunya.
A CDC hi ha sectors que creuen que el partit s'ha radicalitzat i que caldria que retrobés l'espai central que teòricament l'havia caracteritzat. Què en pensa?
A la ponència política del congrés de la JNC diferenciem clarament entre el centrisme i la centralitat. La centralitat busca identificar-se amb la majoria per impulsar, des del compromís polític, un canvi. El centrisme, en canvi, persegueix el suport de la majoria per a mantenir, des de la tèbia neutralitat, l'estatus existent. Confondre la centralitat amb el centrisme és confondre fer política amb anar fent la viu viu.
Les relacions CiU-ERC continuen sent tenses, la fractura nacionalista no s'ha tancat. A través de les joventuts de les dues formacions, es pot obrir una via de diàleg?
La JNC i les JERC hem treballat darrerament de forma conjunta a la campanya de Free Catalonia, aixoplugats sota el paraigües d'Òmnium Cultural. Ha estat una bona experiència i estic convençut que podrem continuar col·laborant. Treballar conjuntament és la primera pedra de qualsevol camí.
Concert econòmic i Estatut són dos eixos on caldrà cert consens per defensar qualsevol projecte a Madrid. Veu possibilitat d'entesa ferma entre CiU i ERC, i/o PSC, i/o ICV?
Vull ser optimista i creure que és possible un ampli consens al Parlament de Catalunya per a l'aprovació de l'Estatut i, de forma associada, del sistema de concert econòmic. Consens no vol dir necessàriament unanimitat, però. Ho dic per aquells que ens vulguin fer creure que és millor un Estatut descafeïnat que complagui al PP i de passada a Zapatero, que no pas una proposta sòlida que ens doni resposta als reptes de Catalunya. Si som valents i sabem interpretar el que ens demana i necessita la gent del nostre país, tindrem l'Estatut i el concert. Si som masells, no hi haurà ni una cosa, ni l'altra. M'agradaria compartir aquesta opinió, com a mínim, amb les forces polítiques no sucursalistes que hi ha a Catalunya.
Quines conseqüències creu que poden tenir per a Catalunya, nacionalment parlant, les darreres actuacions del president Maragall, com ara la seva participació a la Conferència de Presidents, o la seva presència a la desfilada militar del dia de la Hispanitat?
Ell ho ha dit ben clar: aposta per l'Espanya plural. Això és el que tenim i ho hem d'interpretar amb gestos contradictoris com els d'anar a la desfilada militar de la Hispanitat i al cap de dos dies fer-se la foto a Macau. I llavors un dia defensa l'autodeterminació i al dia següent diu que Catalunya ja és prou independent... Personalment penso que Maragall contribueix molt decisivament a deteriorar la dignitat nacional de Catalunya.
A banda, quin balanç pot fer de l'acció de govern del tripartit?
Jo m'esperava grans canvis en les prioritats polítiques, després de sentir fins a l'esgotament discursos molt agressius contra la gestió de govern de CiU. Veig, en general, un govern paralitzat i sense idees noves. En el millor dels casos s'han limitat a canviar els noms dels programes que ja existien. Com a ciutadà, la gestió del govern tripartit m'ha decebut enormement.
