JAUME CURBET (Girona, 1952), especialista en seguretat. Ha estat assesor en matèria de seguertat de la Generalitat de Catalunya i d'altres governs de l'estat espanyol. Va ser responsable de planificació de la Comissió de Seguretat dels Jocs Olímpics de Barcelona'92, i president del Comitè Pedagògic de l'Escola de Policia de Catalunya. És autor, entre d'altres obres, de Democràcia i Policia, Policía y Sociedad, La Policia del Quebec, un model per a Catalunya? i Una seguridad ilusoria. Curbet és també editor del magazine Seguretat Sostenible. Vostè va viure de primera mà i va dotar de continguts la creació d'una policia pròpia per a Catalunya a principis dels vuitanta. Tot just ara aquest model policial comença a rodar, quina valoració en fa?
El model policial català neix sense massa perspectiva de futur, en el sentit que és un model nascut com una reivindicació política d'autogovern. Però al mateix temps, aquesta reivindicació es converteix en la seva limitació, perquè quan ara es desenvolupa, es troba amb un escenari social diferent, han canviat moltes coses des d'aleshores. Ens pot servir de referència algun altre model policial?
Al meu entendre, cap. Precisament, si agafem qualsevol altre model estem comparant situacions ja passades, quan la realitat de la nova criminalitat organitzada global del terrorisme, però també la de la inseguretat ciutadana, requereixen un canvi profund en la manera de pensar les respostes coercitives de l'estat. Aquestes respostes inclouen les forces de seguretat, però també la justícia penal, les institucions penitenciàries, etc. Quin pas cal fer en aquest àmbit?
Hem de ser capaços d'entendre què està passant, i no centrar tant la nostra obsessió en la seguretat. Hem de destinar molta més energia a comprendre de debò la inseguretat i les seves causes, i aquest coneixement ens portarà a saber quina resposta li hem de donar. Probablement per interessos partidistes, el concepte d'inseguretat s'ha associat gairebé exclusivament al fenomen de la immigració. Creu que es juga amb la confusió i la por dels ciutadans?
Això forma part d'aquesta reflexió que tenim pendent, d'aquesta falta de comprensió. No entenem que les causes de la nostra inseguretat maluradament són més sèries que les que ens volem creure, i ens volem creure que aquest senyor d'un altre color que viu a la nostra ciutat és el problema. Hi ha molta gent interessada a què ens ho pensem, perquè al darrere hi ha una indústria de la seguerat que es beneficia de la nostra por, i també una instrumentalització de la por que busca rendiments polítics. I com veiem, els obté. Però els ciutadans som rucs si ens deixem enganyar.La solució passa, en primer lloc, per replantejar aquest debat?
Els ciutadans hem ser més exigents, i a partir d'aquí, cadascú amb la responsabilitat que tingui, no ha de creure's allò que li diuen sense verificar-ho i fer-se les preguntes adequades. Hi ha inseguretat? D'acord, quina és la causa? Perquè si no coneixem la causa anem donant pals de cec, que és en allò que s'estan convertint les polítiques de seguretat. Ens volen fer creure que posant més policies estarem més segurs, però això és una gran mentida. Creu que seria positiva, una fusió dels cossos de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil?
És una proposta sensata, sempre i quan formi part d'una reflexió i d'un replantejament ampli. Ara, si es fa només això, sense cap més perspectiva, no serveix per a res. Si la intenció és millorar l'eficàcia d'aquesta policia estatal en la lluita contra el crim organitzat transnacional, aleshores semblaria sensat, perquè això encara està per fer.En un dels seus articles d'anàlisi planteja que el terrorisme no té solució en el marc de les relacions de poder establertes. Quina és la sortida, doncs?
Primer, saber de què parlem quan parlem de terrorisme, perquè ni els experts mundials ni els organismes internaiconals s'han posat d'acord sobre aquesta qüestió. En canvi, n'estem fent una instrumentalització política terrorífica. Aleshores, si no sabem exactament què perseguim, quina eficàcia pot tenir qualsevol guerra contra el terrorisme? Al contrari, acaba sent contraproduent, perquè en tot cas, el que vol aquest terrorisme entre cometes, és justament una resposta desmesurada que afecti la població civil i que estengui el ressentiment. Si s'està fent alguna cosa, s'està fent el joc als terroristes. Per tant, ens hauríem de seure l'ONU i els experts per definir què és terrorisme, i sobre aquesta base donar una resposta internacional global que vagi a les causes i els efectes.